Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas (II)

 

per Joan Borja

Entrevistes

Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas II
Conversa amb Carmelina Sánchez-Cutillas II

Un apunt sobre la cronologia: Carmelina escriu aquell llibre sobre el rei Jaume I l’any 1957. Després, les Lletres closes del rei Pere el Cerimoniós són de l’any 1967. «El sentido de la comunidad en el reinado de Alfonso III de Portugal» és de 1968. El 1969 publica «Notas sobre la estancia del infante don Pedro de Portugal en la corte del rey don Jaime I de Aragón». La fàbrica vella, dita de Murs i Valls és del 1970. «Jaume Gassull, poeta satíric valencià del segle XV. L’estil, vocables dubtosos i castellanismes» s’impremta el 1971. Francisco Martínez y Martínez. Un humanista alteano (1866-1946) apareix el 1974. Matèria de Bretanya és de 1976. I la poesia també és tota d’aquells anys: Un món rebel, del 1964; Conjugació en primera persona, del 1969; Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, del 1976; i el Llibre d’amic i amada, del 1980...

És que, després, van començar els meus germans... El meu germà José Francisco, que era el menut dels tres, va caure molt malalt. Va tindre al cap un tumor o no sé què, i es va morir, i es va deixar quatre filles no molt grans. Després, ma mare va estar ingressada. Jo, ací, entre el meu home i l’hospital de ma mare, i anant allí, i quedar-me, i vindre, i jo què sé... I vaig anar deixant-ho tot. I després va eixir-me dos vegades ma mare, en La Fe. Horrible. I, quan la vaig dur a sa casa, que estava amb el meu germà Carlos (vivien els dos), vaig vore que no podia: que no podia estar ella allí a soles. Me la vaig haver de dur ací. El meu germà es va quedar sol, allí (l’altre, el Carlos). I jo, entre el meu home (que, també, delicadíssim), ma mare ací, anant a vore el meu germà allà, l’altre que se m’havia mort... Vaig anar deixant-ho tot, ja, d’escriure. Jo no estava per a escriure! Què havia d’escriure? «Notas necrológicas»?

Les circumstàncies de la vida per damunt de —segurament— l’instin literari més... No sé quin adjectiu posar: més punyent, més...

En tretze anys se’m van morir els dos germans i ma mare. Primer, els dos germans; i en acabant, ma mare, l’última.

No sé què dir, la veritat.

I no estava jo per a gaites!

Però és curiós, que just en el moment que es produeix la gran efervescència, la gran eclosió de la literatura feta en valencià, vosté deixe d’escriure.

Ara l’únic que faig són nadaletes. Per Nadal faig versets. Que crec que allí [assenyalant el volum d’Obra poètica que hem deixat damunt la tauleta], Alpera...

Sí. N’ha recollit una —apunta Patrícia Alberola—. En els dos poemes inèdits, hi ha una nadaleta que és la que tanca el volum.

Crec que en ficava una, sí.

Però de bon de veres, de bon de veres, de bon de veres que només escriu vosté nadaletes? O hi ha obra inèdita, per a sorprendre els qui li tenim devoció?

No! Ni pensar-ho!

Segur?

No. A més: no cal. [Riu.] No... No. Estic desenganyada. No, no.

Una llàstima gran. Estava buscant, jo, mentre Patri també consultava els llibres, «L’origen», que és la introducció sublim que vosté va redactar, en a penes pàgina i mitja, per a presentar Matèria de Bretanya. Justifica el llibre (que trobe que és el llibre de referència per a tota la gent d’Altea) explicant: «He escrit aquest grapat de fulls perquè volia rescatar, sal­var de l’oblit tot un món d’éssers i de coses viscudes. Possiblement la realitat semblarà transfigurada; jo mateixa també estic perdent la condició de testimoni d’uns fets passats, i comence a participar activament en aquest joc de remem­brança. Tanmateix, voldria ignorar que els anys morts són irrepetibles, perquè una força sense fronteres m’empenta cor endins un tresor de permanències inalterables. Els homes i les dones i els xiquets del passat estan vius encara en la meua memòria, constitueixen el lligam entre el present i l’absència.» Quins homes, quines dones, quins xiquets estan encara vius en la memòria de Carmelina?

Que quins em venen?

Sí.

Doncs tots: tots.

Alguns en concret?

Una persona en concret?

Persones que poblen els seus records.

Home! Tots els que jo coneixia, perquè clar: els que veia pel carrer, no. Si no sé qui són...

Evidentment... Però si jo la posara a vosté en el compromís de parlar concretament d’algú: «Recorde perfectament aquella persona tan carismàtica; aquell altre...»

Per a mi tots eren iguals. No ho sé. De carismàtics...

O d’entranyables. O de... No ho sé: és allò de fer una pluja d’idees i dir... Parlava vosté de la Bacallarera, per exemple, ara fa un moment.

La Bacallara.

O la Bacallara. Perdó.

Sí. Era una pobra. I estava mig boja. I anava amb la filla, que era una xiqueta com nosaltres. Però es veu que estava subnormal. I la gent li tirava pedres. Els tirava pedres, sí. I anaven captant per allí. I crec que vivien en unes runes, pel camí del Calvari, o cap al Cementeri o per allí. Hi havia unes runes per allí, no?

Sí. Allí hi havia l’ermita de Sant Xotxim, és possible? Que també la trau vosté en Matèria de Bretanya...

Devia ser per allí. Era la mare i la filla. Però encara l’àvia, també: també l’havia coneguda, jo. Era molt velleta. Sí. I anaven a captar per allí. I els xiquets li tiraven pedres a la Bacallareta. Que parlava: «Vu, vu, vu, vu...» Així. Es veu que estava el que es diu ara subnormal, no?

És curiós que fem memòria del temps passat, i aquella persona que és segurament secundària en el pla de les prioritats convencionals és la que irromp amb més força en els records... Està poblada, Matèria de Bretanya, d’una galeria de personatges que... Per què són els que són, els personatges que apareixen en Matèria de memòria? Apareix el tio Xinelo amb el carretó, per exemple. Per què va triar Carmelina la figura d’un personatge com el tio Xinelo?

El tio Xinelo? Estava allí la posada del tio Xinelo, enfront de Maricel. La porta nostra que donava a la carretera? Doncs la carretera, ací; i el Xinelo, ahí. Es veu que era viudo i vivia amb les filles. I era molt gros. Ja vell. Vell, sí.

Més coses volia preguntar-li: l’any setanta-sis, que és quan finalment es publica Matèria de Bretanya, publica vosté també un poemari, que jo no sé si encara ningú no hem sigut capaços d’entendre’l plenament, que és Els jeroglífics i la pedra de Rosetta. Són, jo crec, les dues obres cim de Carmelina: en la prosa, Matèria de Bretanya; en la poesia —és un pregunta— podríem dir que Els jeroglífics i la pedra de Rosetta és l’obra àlgida de Carmelina?

No ho sé. És que, en aquesta vida, tinc curiositat per tot: tot m’interessa. Tot m’interessa! L’altre dia, una cosa de matemàtiques que van publicar. L'enigma de no sé què (que no és el de Foucault, perquè ja ho van aclarir fa poc): un altre, que no me’n recorde ara com es diu. Doncs bé: jo ho vaig retallar i tot. I al meu gendre, com que va estudiar arquitectura i sap matemàtiques i tal, jo li dic: «Mira, Rafa: m’ha cridat molt l’atenció açò. T’ho mostre.» I diu ell: «Ai! Jo tampoc no ho coneixia!» I vam estar parlant d’allò. Ho dic perquè qualsevol cosa m’interessa, a mi. Veges tu, que jo de matemàtiques no sé res! Però m’interessa. I m’interessa tot en aquesta vida. Jo he estudiat... M’enviaven els llibres de l’«Escuela Naval de Cadiz». Ho vaig demanar, i m’enviaven regularment tot el que estudiaven els cadets de la Marina. I sé: «Tratado de Maniobra»... [Riu. I riem.] Sé totes les peces d’una embarcació: el macho, mastelero, mastelerillo, los estays, las velas. Tot el que vosté vulga, no? Per què? Perquè m’interessa! Mineralogia: vaig agafar i em vaig comprar un llibre així... Per què? Perquè m’interessa! Sé què és sinclinal, anticlinal, arenisca roja antigua... [Riu.] Per què? Perquè m’interessa!

Potser és que vosté ha heretat una mica d’aquella aurèola senyorial del seu iaio. Jo, perdone: la veig com tota una senyora. I els senyors han de tindre...

Una senyora que està com una cabra! [Riu.]

Això ho ha dit vosté... [Riem.]

Però cadascú es diverteix a la seua manera.

Una senyora rebel, això sí! [Riem.]

Ah, sí! Molt. Molt.

I un senyor o una senyora ha de saber de tot. Potser no en queden ja, de senyors com el seu iaio: de senyores com vosté, que se senten amb l’obligació de saber una mica de tot.

Ara mateix, el llibre aquest: per a empassar-se aquest llibre, el d’Alexandre el Gran, es necessiten ganes. Doncs me l’he empassat estupendament.

Quins llibres...?

Heròdot d’Halicarnàs, és el llibre meu de...

És el seu autor de capçalera, diríem?

I tot així. Per què? Perquè m’interessa tot, en aquesta vida. Si no m’interessara tot ja estaria morta.

Caram! Això és una de les frases que els periodistes subratllarien com a titular: «Si no m’interessara tot estaria morta.»

Jo trobe que sí.

El seu iaio li va posar a vosté tota la Matèria de Bretanya en les mans. Quins llibres constituïen la biblioteca personal de Francesc Martínez i Martínez?

Ell tenia, a part de tota l’obra de Cervantes, una biblioteca valenciana de tot el que es puga imaginar.

I aquella va passar a ser la biblioteca de Carmelina?

No. La biblioteca va ser un desastre. Perquè ell va deixar la cervantina a les seues filles. I les seues filles la van vendre, la biblioteca cervantina. I els altres llibres, també. I diu que els llibres dedicats per a tots els nets, que som vuit —bé: érem vuit i s’ha mort Paco—, els van repartir com van voler. I es va desmembrar tot. I això és un desastre. Una biblioteca feta així és un desastre. I jo he procurat arreplegar, arreplegar, arreplegar. I tinc uns quants llibres. I ja vorem què faig, en acabant, perquè... No sé què en faré. Perquè la pitjor opció per a una biblioteca és això: desmembrar-la.

Les biblioteques solen tindre una unitat —apunta Patrícia.

Així es perd...

Es va perdre, també, en el llegat familiar, la casa de Maricel, no?

El què?

La casa familiar: la casa on Carmelina passava la seua infantesa era la casa de Maricel, que encara es conserva tota sencera. També això es va perdre: no en la memòria, però sí en el patrimoni de la família.

Sí: la va vendre ma mare, Maricel, quan va acabar la Guerra. Maricel era nostra, de ma mare i de mon pare.

Sí, sí. Deduïsc que la Guerra no va ser un gran negoci per a la família, veritat?

La va vendre per això: perquè interessava més reconstruir la finca que produïa, més que no allò, que no et donava res. Perquè Maricel no donava res. Tenia molts ametlers, i tenia garrofers, i res més. I donar, no donava res.

Però tenia dalt una cupuleta amb unes finestretes on s’encaramullaven els xiquets, no?

Jo ho vaig sentir moltíssim. I això va ser cosa de ma mare. I mon pare ni ho sabia. I quan va vindre ací a València diu: «Carlos, he vendido Maricel.» I aquell: «Pero bueno!» Perquè ho va voler.

A mi el que m’ha entendrit és la imatge que recordava vosté abans, de pujar per una escala de caragol dalt de tot...

Sí, sí, sí, sí. I allí teníem una taula molt gran. I teníem tots els prestatges dels llibres. Cadascú tenia el seu prestatge, perquè llegíem molt. I res: jo em passava la vida mirant la mar. Mirant la mar des de la meua finestra.

Explicava vosté que es barallaven per les finestres, i que cada xiquet tenia una finestra, i vosté va triar la finestra de la mar, no?

Sí, sí: la finestra de la mar.

Per a vosté, la mar és la mar d’Altea o és la mar de València?

No: la mar, la mar... La mar d’Altea és la mar: la mar. La meua mar. La part que més m’agrada del llibre —bé: si m’agrada res— és quan comence: «La mar vivia en una badia molt gran»... [Riu.]

«La mar vivia en una badia molt gran. Un dels cantons d’aquella badia que era la casa de la mar s’anomenava la Punta de l’Albir i l’altre cantó el Morro de Toix, i cap al racó de l’Olla suraven els crestallets de la Illeta i de l’Illot. L’Ai­tana i el Puigcampana eren dues muntanyes punxegudes i migjornenques, que de tant de mirar-se l’aigua se n’havien tornat blaves.»

Això és el que més m’agrada... I és veritat: jo és que la mirava, quan era xicoteta, i jo deia: «Mira: està ahí, entre dos...»

Vosté recorda bona part de la seua obra de memòria: ho estàvem comprovant. Seria capaç de recordar el poema en què parla dels quatre fills que vosté ha tingut?

Sí: «He parit quatre fills amb dolor / i trencament de tota la meua carn, / quatre grapats d’artèries que van pel món / i estimaran un dia i tindran fills.» Eh... «He plantat de pins el riberal / que fa de llindar entre la sorra i la mar. / I les meues mans...» No sé... «Tenen flaire de xeixa i de verema, / perquè soc una dona del poble / i aquesta és la meua confessió.» Però no me’n recordava massa bé. Crec que m’he menjat alguna cosa, no?

Crec que no —sospesa Patrícia Alberola—. Estava buscant-lo per si volia refrescar. Però crec que no.

A mi, n'hi ha un que m’agrada, que és: «Demà us diré la meua mort / quina és. Ara no puc / perquè estic fent el dinar / als qui confien en mi / i tornen al migdia / cansats dels llibres i del tall. / Jo també estic cansada / per no poder fugir, / per no poder llançar els pensaments / a filagarses pel cancell / que em separa del riu. / Algun dia voldria haver plantat / un àlber al racó de l’hort / i perdre’m entre el seu fullam / com en una mar suau. / Però això són idees, només / que es nodreixen d’un silenci / calent i suren i s’afonen»

És sublim, com tota la música de les paraules de Carmelina. Li comentava adés, i voldria reprendre-ho, que Carmelina no solament ha tingut els seus quatre fills d’artèries i sang que un dia s’enamorarien, sinó que n’ha tingut molts més, de fills literaris: a gavelles, a milers. Perquè Matèria de Bretanya ha sigut un d’aquells grans best sellers de les nostres lletres. Vull dir: que Matèria de Bretanya ha sigut com una mare Paula per a tantíssimes persones que han visc créixer els seus petits cors literaris. I que, efectivament, després s’han enamorat i han fet la vida amb uns ulls literaris que no solament s’han projectat sobre el País Valencià, sinó sobre aquella casa de la mar que és el poble d’Altea que hem compartit des de la memòria i des de les lletres. Carmelina, moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes, moltíssimes gràcies per obrir-nos...

Ja està? [Riu.]

Ja està. Però ara continuem xarrant: això sí. Ni que siga a micro tancat. Però moltíssimes gràcies per concedir-nos una entrevista, que sé que no és fàcil.

Crec que és la primera de tota la meua vida. Sempre estic fugint de tot.

Avui, perquè ha sigut un atracament, eh?

Hi sigut per la mare Paula. Si no, no.

Doncs mire: és una herència més que li he d’agrair jo a la meua besàvia. Patri, no sé si hi vols afegir res més?

Jo... Moltes gràcies. I... A mi, personalment, m’agraden uns versos seus que diuen: «Hi ha coses que fa bonic dir-les en primavera / dir-les amb llenguatge senzill d’anar per casa / i el més perfecte equilibri entre la veu i el crit. / Clar que són coses meues, sense gens d’importància, / pensaments i tot això, que no pesen gaire...» Jo crec que sí: que hi ha coses molt boniques de dir-les en primavera. I que aquesta vesprada de primavera ha estat una oportunitat impagable. De veres: moltes gràcies.

Del llibre Matèria de Bretanya: «Ja no és un somni enfebrat el record d’aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama.» El crit de Carmelina: el passat que —crec— a totes les valencianes i tots els valencians ens reclama. Gràcies, Carmelina: moltíssimes gràcies.

[Acabat d’enregistrar el programa de ràdio, la conversa encara es va dilatar un temps més, amb els micròfons oberts.]

La part millor del llibre és el pròleg de Pere Maria Orts.

Jo, en això, no puc estar d’acord.

No? No li diu res?

Comparat amb el llibre, no. Li ho dic amb completa sinceritat: a mi és el seu llibre, Matèria de Bretanya, el que em té enamorat.

En canvi —intervé Patrícia—, l’apreciació que Vicent Andrés Estellés fa de la seua poesia, jo crec que és molt punyent.

I del Llibre d'amic e amada no ha llegit res? —pregunta Carmelina a Patrícia Alberola

Sí. M’agrada, primer, pel referent: Llull i el Llibre d’amic e amada, que jo crec que és una delícia. I d’Els jeroglífics també n’havia seleccionat un per avui, perquè estàvem encara prop de Sant Jordi: el que dedica a la rosa i el dragó, jo crec que és fantàstic.

No me’n recorde ja...

És el «Poema 10». I el Llibre d’amic i amada, que comentava, em recorda també molt la poesia de Papasseit: El poema de la rosa als llavis. I després hi havia... —Patrícia consulta el volum de l’Obra poètica de Carmelina, editat per Lluís Alpera.

Ni han fumat ni han pres res —observa, mentrestant, Carmelina.

Hem eixit barats: això sí! [Riem.]

És que n’hi ha tant! —valora, Patrícia, mentre continua buscant el poema adient—. Aquest! Diu: «La sang se’m clivella»

Ah!

Diu: «Voldria viure / entre la mar i una badia» —i a mi això em portava al començament de Matèria de Bretanya— «algunes nits així, / amb gust de menta; / quan l’enyor de tanta cosa / em despentina l’instint, / i em prem la carn, i me la deixa / olorosa de tu. / Mira com llance / inútilment els somnis. / Mira també, / escampades pel llit, / les filagarses d’aquells moments perduts... / No sé si ploraré demà / perquè la pena, / és massa fonda avui, / per a arrencar-la / estella a estella. / Però tot està a punt: / l’artèria oberta; / les mans enceses; el cos / tens i expectant... / i tot és tan a punt, / que la sang se’m clivella!»

[Riu.] Això és que em deien: «Tu, vinga versos, però d’amor no en fas cap.» [Riu.] I jo vaig dir: «Sí? Doncs ara veureu!»

Perquè, a més, és tot el poemari així —prossegueix Patrícia—, i em recorda Papasseit. I en alguns moment em recorda Ferrater, també. És a dir: les imatges aquestes... No ho sé: és molt reconfortant.

És un d’uns amors bojos.

Una cosa que a mi em té intrigat és que, si vosté al seu moment no va llegir Mercè Rodoreda, i no estava al corrent del que estava fent Joan Francesc Mira... Quins referents tenia vosté?

Mire: jo vaig començar a escriure en els llibrets de falles. Sanmartín, Ricardo Sanmartín em va embolicar per a escriure en el Pensat i fet. Després, en Sicània, que era de don Nicolau Primitiu, també vaig fer dos o tres coses. I vaig començar a escriure i un dia, aquest que era un gran matemàtic, que estava com una cabra...

Matemàtic?

Gramàtic. Un gran gramàtic. Va fer una gramàtica... Bé: és igual. No me’n recorde. [Devia tractar-se, amb tota probabilitat, de Josep Giner.] Un dia em va dir: «Carmelina, tu quan escrius, quin diccionari català uses?» I jo li vaig dir: «Diccionari? És que n’hi ha?» [Riu. I riem.] Diu: «Però com és possible? Compra-te’n un!» I em va dir que em comprara el Pal·las: un que es diu el Pal·las. I me’l vaig comprar. O siga: que jo escrivia sense un diccionari ni un res. I ell em va dir: «Ho necessitaràs: ho necessitaràs, per a veure alguna paraula, o per a consultar si està ben escrita, o mal escrita.» Sense diccionari: jo escrivia sense tindre ni tan sols un diccionari. [Riu.]

És una cosa increïble! Per cert: una cosa que volia plantejar-li. El professor Jordi Colomina, que va ser professor de Patri i meu, va fer un buidatge de tot el lèxic de Matèria de Bretanya, i formulava en públic la hipòtesi que moltes coses no devien ser de Carmelina: que devia haver passat un corrector per darrere.

I això qui diu que ho deia?

Jordi Colomina. És un dialectòleg.

No: si el conec!

Plantejava que potser algun corrector de l’editorial havia ficat cullerada al text.

A mi? Que li pregunten a Eliseu. Ni pensar-ho! És que ni pensar-ho!

D’acord, d’acord. Això volíem saber.

És que ni pensar-ho! Jo ho vaig presentar. Em van dir que m’ho publicarien. I ja està.

I, tal com ho va passar vosté, es va publicar.

Tal qual.

Ningú no fa fer cap mediació lingüística?

Jo no sé si gramaticalment, alguna falta d’ortografia és possible que corregiren.

No: jo ho deia per segons quines solucions lingüístiques. Per exemple: «rodó» Vosté escriu que «el pa era gran i rodó i blanc». La forma «rodó», en comptes de «redó», és vosté qui la tria o és algú que corregeix després el text en l’editorial?

No, no, no: a mi mai no m’han dit que m’havien corregit res, i jo no he trobat res corregit. No sé on dec tindre l’esborrany, però es podria comparar.

Seria molt i molt interessant.

No sé si en l’editorial alcen l’original que envies. No sé per què ho diu, això, Jordi Colomina. Es veu que ara que s’ha fet vegetarià se li n'ha pujat la lletuga al cap. [Riu.]

No, dona. Ell és que va per una via més de reivindicació del lèxic patrimonial genuïnament valencià. I en l’exemple que li posava, entre «redó» i «rodó», segur que ell voldria apostar per «redó» com a forma prioritària.

Fa molts anys que no l’he vist, però jo he dinat amb ell i tot a Alacant.

És un home a qui li tinc un gran afecte.

Ell era molt jovenet quan jo el vaig conéixer. Me’n recorde, una de les vegades que hi vaig anar, dinant amb Alpera i amb ell... I més vegades. I després ja fa molt de temps que no l’he vist. Però no ho sabia, que havia dit això.

No. Vegem. No sé si m’he explicat bé.... Ell no es referia que li havien ficat una cullerada grossa al text. Es referia només al fet que algunes paraules, pel to de la prosa, seria esperable que aparegueren amb la forma valenciana, i apareixen amb la forma general. I sospesava que això podia ser cosa del procés de revisió en l’editorial, més que no de l’original de vosté. Però amb la millor de les intencions. I des de l’admiració i el reconeixement, sempre.

A mi no em van dir res. I jo no m’he adonat que m’hagen tocat res.

Li agraden les flors, veritat? —canvia de tema Patrícia Alberola—. Perquè quan he eixit al balcó, he vist que té uns geranis en plena eclosió.

Sí. Els ha vist? —assenteix Carmelina mentre prova d’encendre una cigarreta amb un encenedor se li resisteix—. Aquest va massa fort!

Vol que li done foc? —s’ofereix Ferran Cortés, que ha fet de tècnic durant l’enregistrament del programa de ràdio.

No, no. En tinc un altre ací.

És que ara els fan per als xiquets —prova de justificar Ferran.

Amb seguretat —puntualitza Patrícia.

En porte dos, per si me’n falla un. [Riu.]

I el metge mai no li ho ha prohibit, això? —pregunta Ferran quan la veu fumar amb avidesa.

Què?

Que el metge mai no li ho ha prohibit, que fumara, vosté? —repeteix la pregunta.

A mi, el metge no m’ha dit res. I encara que m’ho haguera dit em té igual.

Clar: vosté és una dona rebel —bromege.

Val la pena morir-se a gust. I no volen una cervesa?

No. Haurem de començar a arreplegar, Joan. Perquè encara ens queda un parell d’hores de carretera —adverteix Patrícia.

Se n’han de tornar ara, a Altea?

Sí. Tornarem ara a Altea. I ella, encara, a Alacant.

A Alacant? Caram!

Fem carretera, sí.

Es necessita devoció.

En tenim, eh?

I total, ha sigut una cosa que haureu dit: «Per a una ferreteria, tanta música, no?»

Doncs li assegure —replica Patrícia Alberola— que no és per fer-li la rosca, però ara per ara... Jo venia atemorida, perquè soc molt tímida encara que la gent no s’ho crega. I me’n vaig devanida! I em sent... Bé: ho hem comentat en el cotxe que, d’alguna manera, la vida et dona propines, i la vida val sobretot per les propines. I aquesta ha sigut una propina fantàstica. Em sent privilegiada. Li ho dic de veres: sense voler fer-li la pilota ni molt menys. Perquè insistisc que, al principi, abans de començar l’entrevista, aquell món que és Altea (però que són altres mons, també) saps que existeix perquè algú l’ha escrit. És a dir: les coses existeixen quan tenen veu, quan tenen consistència. I les lletres impreses en tenen. A més, és un llibre que jo utilitze molt per a cites. Forma part, una mica, de les lectures que fan que sigues d’una manera i no d’una altra.

És un llibre que ens hem estimat de coret, allí baix —prove de ratificar.

[Pensàvem que en aquest punt s’acabaria la conversa i encetaríem ja els comiats. Per això, Ferran Cortés va desconnectar els micròfons i l’enregistrament es va interrompre. Tanmateix, la conversa va continuar fluint una estona. I, sortosament, gràcies als reflexos de Ferran Cortés, vam poder tornar a connectar l’equip de la unitat mòbil i va quedar enregistrat un nou segment de la conversació: com una propina de records i paraules.]

I em van fer jurat d’un premi que donaven a Sueca, en un col·legi on el director era una persona molt culta i molt d’això. La dona tenia una farmàcia; ell crec que també era farmacèutic. I em van dir que tal dia havia d’anar-hi: que era sopar i donaven els premis. Però no em van dir on seria el sopar. I aplegue a Sueca i dic: «Ui! Jo ara què faig? Doncs me’n vaig a casa de Fuster!»

Que vosté sabia on vivia Fuster, allí, no?

Jo ho sabia, sí.

Carrer Sant Josep, número 10.

Sí... I me’n vaig allí. Toque. I ix ell. Dic: «Soc Carmelina.» «Ai! Sí, sí, sí. Passa, passa, passa.»

Allí ja estaven presentats, vostés, no?

Sí. Ja ens havien presentat. I li dic: «És que resulta que vinc a veure si em pots dir on serà l’acte aquest dels premis.» Que era un acte i en acabant un sopar. Diu: «Sí. Ara t’acompanye jo.» Dic: «No, no. No cal. Tu només em dius quin carrer és i jo ja hi vaig.» «Que no, que no: que jo t’acompanye.» Perquè es veu que ell no pensava anar. I total: que s’arregla i ens n’anem. Ah! Em va ensenyar tota la casa: em va ensenyar el despatx que tenia, i les coses que havia fet son pare amb escaiola.

Era tallista, son pare, sí.

Després em va ensenyar el corral de les cases de poble, no? Ell ja ho havia arreglat, i tenia allí tota la llibreria, amb els prestatges. Em va ensenyar tots els llibres i tot. I quan va ser l’hora, ens n’anàrem. Jo: «Però home! Tu dis-me on és i jo vaig!» «Que no, que no, que no! Que jo t’acompanye.» I se’n va vindre amb mi. I diu: «Jo no pensava anar, però vaig!» Jo: «Calla! Per l’amor de Déu!» «Que sí, que sí! Faltaria més!» I s’assenta al meu costat. Amb mi. I resulta que —jo no ho sabia... Que havia d’anar cada dona amb un home.

I el seu home va ser aquell nit Joan Fuster.

Sí. Però encara més! Perquè després jo em pensava que, com que era jurat, anava debades. No anava a pagar-me jo el sopar, veritat? Perquè els jurats... No? Jo, sempre que he anat a un lloc m’han donat de sopar. Bé: una vegada vaig anar a un lloc i em van donar un entrepà, només, per a sopar.

Que fort! [Riem.]

No, no! Sí, sí, sí! A tots, ens van donar un entrepà i ja està, de sopar als jurats. El cas és que jo em pensava que anava convidada per l’organització. I resulta que, en acabar-se el sopar, com que la dona havia d’anar acompanyada per un home, l’home havia de pagar...

La part...

D’ell i d’ella! Total...

Que a Fuster encara li va costar...

Pobre! Sí! Pagar el seu sopar i el meu! [Parla de manera quasi inintel·ligible, ofegant-se amb les rialles. I riem tots.] I jo estava que no podia més!

Això ja era després que vosté ja havia publicat el Matèria de Bretanya, o no? Quin any devia ser?

Sí, sí. Sí. Diria que sí. Perquè després me’n recorde que vaig escriure el llibre aquell de Lletres closes de Pere el cerimoniós, que me’l van publicar a Barcelona, i li’l vaig dedicar a ell i posava (que li va agradar moltíssim): «A Joan Fuster, almogàver, maulet i heterodox.» I li va agradar una barbaritat.

«Almogàver, maulet i heterodox»...

I total: que em va pagar el sopar i tot. I jo estava que no podia més. Ai, quin compromís! Quina vergonya!

Vergonya per als organitzadors, si de cas.

Jo no ho sabia: jo això no ho sabia, perquè si a mi m’hagueren dit: «En tal lloc...» Però era en un col·legi, i em vaig trobar que allí al col·legi no hi havia res ni ningú. Era en un restaurant, però no m’ho van dir. I jo, clar, pense: «Jo ací no conec ningú. Jo conec Fuster: doncs me’n vaig i li pregunte a Fuster i ja està.» I em va passar això! I després d’això hi he tornat alguna vegada, a ca Fuster: dos o tres vegades més. I hem estat allí fins a les tantes de la matinada.

Ell era vetlador, també, eh?

Sí. Fins a les quatre o les cinc, sí.

Vosté també devia ser vetladora, eh?

Ui! Jo sí! Quan podia, sí. I el meu home em deixava, mira. [Riu.] La bona qüestió és que es prenia unes pastilles per a dormir, perquè no podia dormir.

El seu home?

Sí. Prenia unes pastilles per a dormir. I quan jo venia, ja venia a fosques: entrava a fosques. I des d’allí [assenyala l’entrada de l’habitatge] venia despullant-me. [Riu.]

Per arribar i que no la sentira... [Riem.]

I entrava al llit i no sabia ell a quina hora tornava. I tornava a les cinc del matí! [Riu.]

Amb Estellés també es coneixia vosté, no?

Ui! També. Uiiiii! Moltíssim. Una vegada em va donar una sessió! Perquè és que era... Parlant era molt brut. Et contava coses molt...

Obscenes? Ordinàries?

Sí. I un viatge que vam fer a no sé quin poble, que anàvem a «fer gales» (que deia jo)... Ens van llogar als dos. I es va passar tot el viatge contant-me una operació d’ell! Perquè sempre et contava totes les malalties.

Sí: era hipocondríac. Sí, sí.

Amb unes monges davant, i ell en conill... Jo què sé! Mira! [Riu. I riem.] Però barbaritats! Barbaritats! Perquè eren barbaritats, amb les monges. Barbaritats! Era... Li agradava molt la pornografia. I semblava res...

De la mata morta.

Semblava... Jo què sé!

Una pregunta més, Carmelina...

Ui! Tantes me n’ha fet!

Sí!

A aguileta per pregunta... [Riu.]

Com va ser l’aventura de les seues col·laboracions en premsa?

Vaig estar uns anys en el Levante, en els anys seixanta. Era un full que publicaven... Bé: dos fulls que publicaven els divendres. Era de literatura, d’història: de coses així. Hi escrivia Fuster, escrivia Sanchis Guarner, escrivia Lluís Guarner (que era oncle de Sanchis Guarner, i vivia ací al costat)... I escrivia jo. [Riu.]

També li he llegit poemes publicats en la revista Altea, que es publicava durant els anys seixanta?

Jo, poemes?

Sí: dos o tres li n’he llegit, jo, en aquella revista.

Jo, el que recorde que vaig publicar va ser un article sobre el porrat de Sant Llorenç, que m’ho va demanar el Barranquí.

Això, on?

En aquella revista que feia per Sant Llorenç: una revista que feia tots els anys.

Ah! El llibre de festes de Sant Llorenç. Però això no deu fer tant, no?

No me’n recorde l’any que va ser. Crec que vaig escriure dos coses. I una era sobre el porrat de Sant Llorenç: que anàvem a Casa Gadea, que hi ha baix, a la platja. I era tot sobre el porrat aquell. Com que ell fa allò dels coets i tot això...

Sí: el castell de l’Olla, sí.

I en els llibrets de la falla també publicava tots els anys.

En els llibrets de quina falla?

Uiiii! No vull dir-li-ho! Que era horrible! [Riu.] Van premiar no sé què: la il·lustració del llibret o una cosa així. Calle! Si em van embolicar de mala manera! Almela i Vives! Veges: un senyor tan important! [Riu.]

Va ser Almela i Vives qui la va embolicar, a vosté?

Sí: ell va ser qui em va ficar en l’embolic. Que és ell qui em va fer el pròleg d’Un món rebel.

I quina falla era? Quina falla era? No m’ho dirà?

És que era horrible! [Riu.] Jo no havia escrit mai poesia en valencià ni res! Només me’n recorde d’una cosa, que era un riuet xicotiu i hi havia un xiquet pixant-se. I era... Res: un trosset d’aigua. I jo deia: «I el xiquet, de la bragueta traurà plaent el remei. I es pixarà com un rei sobre una mar tan estreta.» [Riu. I riem tots.]

Xe que bo!

Això és l’únic que me’n recorde: d’aquest tros.

En fi... Se’ns ha acabat la vesprada —plantege a Ferran i Patrícia—. Què fa? Pleguem?

Pleguem, no? —assenteix Ferran, amb la seua privilegiada veu greu, de locutor de ràdio.

Pleguem, sí, que també... —corrobora Patrícia Alberola.

Total: un fracàs, no? —bromeja Carmelina.

Que va! —Ferran.

En absolut! —jo.

Ja veurà: li enviarem una còpia —Patrícia.

 

No podíem imaginar, cap dels tres, que aquesta «còpia» que li enviaríem seria més de dotze anys després, amb motiu de l’inesperat centenari del seu naixement, per mitjà de La Veu dels Llibres. Això sí: li l’enviem amb un sentiment d’enyor i agraïment tan sincer, íntim i intens com el que professem per la memòria de la mare Paula, que aquella vesprada de primavera ens va obrir les portes de la complicitat i la conversa amb «la gran escriptora valenciana del segle XX». L’una i l’altra ens han deixat com a penyora un bell privilegi que mai no agrairem prou. Aço és: el de saber-nos i sentir-nos vius a «la casa de la mar», amb «tota la matèria de Bretanya» entre les nostres mans.

Agermana’t

Cada dia estem més prop d'aconseguir l'objectiu de recuperar Diari La Veu. Amb una aportació de 150€ podràs obtindre una devolució de fins al 100% de l'import. Et necessitem ara. Informa't ací