Manel Alías: set anys com a corresponsal a ‘Rússia, l’escenari més gran del món’

 

per Vicent Garcia Devís

Entrevistes

Manel Alías
Manel Alías
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

El periodista Manel Alías Tort ha treballat com a corresponsal de TV3 i Catalunya Ràdio (CCMA) a Rússia, durant set anys, i ha cobert en primera línia la guerra oberta a Ucraïna. Alías, que parla rus amb desimboltura, instal·lat de nou a Barcelona, retorna cíclicament a Rússia i a la Ucraïna envaïda cada vegada que les circumstàncies el reclamen. Casat amb la Gènia, una jove russa que va conéixer a Moscou amb qui té dos fills, acaba de publicar un llibre sobre la seua experiència vital i periodística en aquell país entre dos mons, Europa i Àsia. El periodista dedica el llibre Rússia, l’escenari més gran del món a la seua dona. «La primera vegada que la vaig veure em vaig sentir com Stendhal a Florència.»

En les seues cròniques ens ha mostrat de primera mà la guerra d’Ucraïna, on ell i el seu equip han travessat les línies de frontera entre els dos països en guerra, envoltats d’un perill sempre imminent. Però abans d’esclatar la guerra, Alías ens va ensenyar de prop el marc mental sociològic d’un país de contrastos i de clixés: «Rússia és el país de la guerra i la poesia. Rússia, malgrat tot, té el patiment en el seu ADN nacional.»

Manel Alías va viatjar a Txernòbil, on encara viuen persones grans, les àvies de Txernòbil, com si foren homeless. Va fer cròniques com ara el seu viatge a Oimiakon, el poble més fred del món, a través de la carretera dels ossos, on van morir milers de persones en la construcció d’un canal que havia d’unir el Bàltic amb el mar Blanc per ordre de Stalin (1931). Fa fer cròniques des de la zona de Sibèria on el permagel, la terra congelada, posa en perill l’equilibri mediambiental de la Terra en desfer-se el gel i soltar el gas metà que, si continua fonent-se, contaminaria en gran manera i agreujaria l’efecte hivernacle en el planeta. Espies, nostàlgics del comunisme, la nena de cinc anys que es troba plantant creïlles al camp amb la iaia i li cau al davant la nau de tornada de Iuri Gagarin… són altres històries del reporter català. Es tracta d’un llibre d’amor crític a Rússia que, malgrat la dura guerra, no està exempt de lirisme. Ara, acaba de tornar de Moscou i hem aprofitat per a parlar amb ell sobre el seu llibre i sobre la situació en el front de guerra.

Manel, quan t’enviaren de corresponsal a Rússia alguns et donaren el condol, no sabien si era un regal o un càstig de la cadena. Tu, abans d’anar-te’n, feies temes d’educació, temes quotidians i, de sobte, et veiem a Rússia, a l’Àrtic, a Síria o a Txernòbil. Tu dius ara que ha estat la millor experiència de la teua vida…

Sí, Rússia té molt mala premsa, i això sense tindre en compte el que vivim ara. Després d’aquesta guerra, el concepte sobre aquell país ha canviat molt per a molta gent. Però, ja abans d’això, era un lloc del qual es parlava negativament, en general, sobretot en els mitjans de comunicació. Quan apareixia Rússia sempre era per a tractar sobre notícies negatives i això, combinat amb una sèrie de tòpics sobre el país, encara que molts d’ells són certs o tenen una part important de veritat, feia que molta gent, quan es va assabentar que me n’anava a Rússia, em preguntés per què em passava a mi això: com pot ser?, em deien… I arribaven a les seues pròpies conclusions: o que m’enviaven obligat o que era un càstig. Què pot haver passat? Has fet alguna cosa malament, has fet una maldat? I, en canvi, ho havia demanat jo. Es va fer un concurs entre els companys que ho havien sol·licitat, n’érem molt pocs, n’érem només cinc… I jo hi volia anar.

Amb el pas del temps, ara quan se m’havia de substituir perquè ja havia tornat de la meva etapa com a corresponsal, aquesta imatge no ha millorat gaire perquè hi ha hagut molts problemes per a substituir-me. És a dir, ni en tota la ràdio ni en tota la televisió, que són força treballadors, no hi havia candidats per a anar com a corresponsal a Moscou, ningú volia ocupar la plaça vacant! Però et puc dir que la meva experiència allà és la més interessant de la meva vida. És un dels llocs més atractius del món per a fer periodisme. Des del meu punt de vista, és clar.

Ara Llibres (2022)

En el llibre contes històries sorprenents amb un cert humor i ho mescles amb tocs biogràfics personals. Per exemple, quan coneixes la teua dona o quan parles del teu fill Prókhor… no sé si pronuncie bé el seu nom.

Sí, l’experiència tenia molts punts de vista i he volgut reflectir tots els colors de Rússia, les Rússies, una realitat tan llunyana per a nosaltres. Sobre el nom de Prókhor, no et preocupes, a l’escola i en l’equip de futbol, ara que està aquí, li diuen «el Rus», per la dificultat de pronúncia del seu nom…– riu.

Molts enviats especials i inclús corresponsals no parlen idiomes o no dominen la llengua del país on són enviats. Tu tenies un bon anglés, però… parlaves rus?

A TV3 per ser corresponsal has de passar una prova de llengües i jo la vaig superar quant a l’anglès, però vaig marxar molt mal preparat, perquè va ser una decisió inesperada que prèviament tampoc vaig analitzar gaire. TV3 i Catalunya Ràdio no tenien corresponsalia a Rússia. Aleshores, quan jo vaig fer el canvi mental i vaig decidir que volia ser corresponsal, mai no m’havia passat pel cap anar a treballar a Moscou perquè allà no teníem delegació. Quan TV3 i Catalunya Ràdio obriren la nova corresponsalia, jo no tenia el requisit de la llengua, però això només s’aplicava i s’aplica als enviats a les delegacions de Berlín, París, Londres o Washington. En canvi no s’aplica a Rússia o la Xina per les dificultats de trobar aquests perfils en la plantilla que superessin el concurs de mèrits per a accedir-hi. La corresponsalia de Beirut tampoc complia aquest requisit, parlo d’una delegació que ara hem traslladat a Jerusalem. I totes tres funcionaven en origen en anglès. Jo no sabia rus, un idioma molt complicat, que no s’aprén fàcilment i, al principi, va ser una gran frustració perquè, malgrat que tenia un traductor disponible en tot moment, jo estava acostumat a parlar sempre directament amb la gent, amb les fonts, i ara els tenia al davant i no hi podia mantenir una comunicació directa, tot havia de passar pel filtre del traductor.

Això complicava molt les entrevistes, primer per la fredor d’haver d’esperar que et tradueixin i, després, havies de confiar en el fet que el traductor no suavitzés les preguntes o les respostes. Quan vaig començar a aprendre l’idioma, vaig detectar que, de vegades, qui feia la pregunta real era l’intermediari, el traductor… i això s’havia d’acabar. Si feia vint minuts d’entrevista es convertia en una hora. En tot cas, tenia dues solucions: o bé calia reduir el temps de l’entrevista o bé havia de passar-los les respostes i traduir-ho tot després en arribar a la delegació de TV3. Però amb això perdíem temps i frescor, no podia contrapreguntar si no sabia allò que m’havien respost. I aquesta complicació va fer que em «posés les piles» ràpidament per aprendre l’idioma rus com una solució desesperada per a poder, com a mínim, bàsicament, entendre les entrevistes. I ho vaig fer amb constància. Era una contradicció que havia de superar, l’eina era la llengua i havia de conèixer-la o tot es complicaria moltíssim, el resultat quedaria rebaixat.

Has mostrat tots els racons de Rússia de dalt a baix. I ara també has estat al Donbass, a Donetsk, a Lugansk, a la zona del sud ucraïnés en els moments més perillosos del conflicte i coneixes ben bé la idiosincràsia i la mentalitat a les dues bandes del conflicte, a les dues bandes de la frontera. Diuen que Putin és «el Mal» i Zelenski deu ser el purgatori….

Qui és Zelenski? L’OTAN s’amplia, els països es rearmen… tot aquest conflicte estava programat?

No sé si estava o no programat. El que si sé és que no es va fer ni s’ha fet prou per a intentar evitar la guerra. Ni en la manera d’aproximar-se al conflicte, ni a l’hora d’entendre qui és en realitat Vladímir Vladimirovitx Putin i com se l’ha de tractar. Es podria haver fet més per intentar evitar la guerra. És veritat que tractar amb el Kremlin és molt complicat, és molt complex per a Occident. És com disputar un partit de futbol entre dos equips i que un dels equips, la Unió Europea, per exemple, ha de seguir unes regles del joc molt concretes i complicades que són, més o menys, les de la democràcia, contra un rival que se les pot saltar quan vulgui, un contrincant que és, més o menys, una dictadura. I m’explico: sempre ens farà la sensació que la UE és més dèbil que Rússia. Per què? Perquè a la Unió hi ha un debat de les idees, els mals i les males accions estan al descobert… En canvi allí, com que el dret d’expressar-se lliurement no existeix, hi ha un bloc unitari, és una pedra, és formigó… és un règim lític. Putin va començar en l’etapa Clinton i encara hi és, al poder! Li han passat per davant puntals tan forts com Angela Merkel… i Putin encara hi és! De manera que sempre sembla que la debilitat sigui la de la Unió Europea i que, al davant, tingui un mur que és Rússia.

La personalitat de Putin…

El president rus ha perdut l’esperança de portar-se bé amb la Unió Europea i amb Occident en general, també amb els EUA. Ara està completament desbocat, ara ja li és igual Occident… I ara serà molt difícil aturar-lo. L’han deixat anar massa lluny. Hi havia dues opcions per frenar Rússia: o preparar-se millor per al que ha passat, perquè sabíem qui era Vladímir Putin, o intentar evitar la confrontació amb estratègies més intel·ligents davant de Rússia i fer-la enfadar menys. Aquestes són les dues cares de la moneda. No pot ser que, ara, de sobte, ens plantegem com i de quina manera ens desconnectem de l’energia russa. Occident hi havia d’haver arribat ja desconnectat! Parlar ara d’un pla per a deu anys, per sobreviure energèticament sense el gas rus, això a Putin li fa pessigolles. D’aquí a deu anys ell en tindrà vuitanta… No està gens preocupat. Hauríem d’haver-nos preparat millor per al xoc de trens!

No fer-lo enfadar, vols dir…

Si, fins i tot quan ja semblava que aquesta «invasió-atac-guerra», tres paraules absolutament prohibides a Rússia, s’havien produït… potser no calia enviar armament a Ucraïna, no calia seguir enviant «ajuda» de l’OTAN per calfar més la caldera. Són excuses que no calia donar-li a Vladímir Putin. Ell és capaç d’arribar a fer coses molt bèsties sense necessitat d’oferir-li en safata de plata cap justificació per «defensar-se». S’hagués pogut fer tot millor, però també és cert que tractar amb el Kremlin és enormement difícil, perquè sempre serà Moscou qui imposarà les normes, no les hi imposaràs tu, no les posarà Occident.

La vertadera intenció de Putin és unir Rússia amb Crimea per terra conquerint tot el sud d’Ucraïna?

Una de les coses que es pot permetre Putin i que en una democràcia no passaria és que els seus plans poden estar ocults i en secret sense que ningú li demani explicacions. Ell pot anar adaptant-se a la realitat, mai sabrem que hi havia a l’inici d’aquesta guerra en el seu cap ni tampoc el què farà en un futur. El que sí sé, i que et puc anticipar, és que la guanyarà, això és segur. Ell, simplement, donarà la guerra per acabada quan pugui cantar victòria i li convingui. I «cantar victòria» ja veurem què vol dir. Només, si pot mantenir Donetsk i Lugansk, encara que en menor mesura que les té ara, sobre el terreny, ja podria dir que, si no hagués atacat Ucraïna, el Govern de Kíiv se les hauria menjat. La propaganda funcionarà i intentarà convèncer els russos que l’operació es tractava només d’un atac preventiu en legítima defensa. Ara fa la sensació que les tropes russes es concentren al sud i no descartaria que les tropes arribessin fins a Odessa. Podria ser que Putin es quedés definitivament les dues províncies del Donbass per integrar-les a Rússia. A Lugansk, per exemple, ja ocupa al 95% del territori. Aquesta vegada, està arriscant molt, a diferència d’altres campanyes que també eren molt arriscades. Ara ho té tot molt més complicat i no sabem com se’n sortirà del laberint. Sense justificar-lo, puc dir que sempre li han eixit les coses bé, però ara ho té molt més difícil. No sé què és el que farà en el futur immediat.

En la part militar està guanyant terreny, no?

Si, cada dia guanya terreny i no en perd; però, una vegada guanyat, hi ha molts dubtes de com el retindrà… i una segona qüestió: en el consum propagandístic intern tindrà molt difícil de convèncer els russos que Rússia està millor ara del que estava abans de la guerra. Si Putin hagués fet la mateixa acció en un estat democràtic, la seva acció seria tan discutida dintre del seu país que no l’haguessin deixat dur-la endavant, hauria estat impossible, perillaria el seu càrrec. Però, com que es tracta d’una dictadura i està molt ben travada, això se li ha de reconèixer al president rus, perquè una part important del poble li dona un suport incondicional de manera «genuïnament russa», amb una retòrica patriòtica omnipresent, això no passarà. Per tant… com que, des de dins del país no tindrà aquesta discussió, no hi ha cap perill que li trontolli la cadira. Els obstacles li vindran de fora. En canvi, si la mateixa aventura l’hagués iniciat qualsevol país occidental, la classe política hauria forçat un canvi de govern al cap de pocs dies. No podria haver-ho fet. Mireu Trump!

La construcció de la realitat existeix. L’opinió pública russa està assabentada realment del que passa? Lopinió pública ucraïnesa també està manipulada per la propaganda?

A les dues bandes hi ha propaganda i a les dues bandes hi ha mancances quant a llibertat d’expressió… però, vist en una balança, no es poden ni comparar. Quan hi ha una guerra com aquesta en els dos llocs ha empitjorat la llibertat informativa i les llibertats d’expressió i de manifestació. Jo he cobert informativament eleccions als dos països, abans del conflicte, només tenia el dubte de qui les guanyaria en un dels dos processos electorals. A Ucraïna hi havia una sensació de competència real, es podien presentar fins i tot candidats afins al Kremlin i quedaren tercers en els resultats, quedaren molt bé perquè hi havia població prorussa, mentre que a Rússia sabíem sempre qui anava a guanyar. T’imagines un candidat a Rússia proucraïnès? No? Jo, tampoc! A Rússia hi havia un control absolut dels mitjans de comunicació que feia feredat. Només hi havia algun flaix d’independència informativa en alguns canals informatius o a Internet, molt minoritaris. Aquests petits reductes, amb la guerra, se’ls han carregat. Està prohibit, segons les noves lleis, tenen prohibit informar de l’atac i el conflicte, poden parlar de tot, menys d’Ucraïna. Allò només és per a Rússia una operació «preventiva i defensiva».

Aleshores, hi ha més llibertat a Ucraïna, doncs?

Allí també funciona la propaganda patriòtica. Les televisions estan vint-i-quatre hores informant sobre la guerra. Abans de la invasió, us en poso un altre exemple, el col·lectiu homosexual podia manifestar-se i fer activitats molt diverses a Ucraïna. A Rússia això és totalment impossible, està prohibit. Sembla que, segons el règim, a Rússia no hi ha homosexuals.

A Rússia, els intel·lectuals ara, com en temps de Stalin, ho tenen complicat. Com és possible que passe això en un país farcit històricament de poetes, escriptors, compositors i músics? («El país de la poesia i la guerra», com dius al teu llibre)

A molta gent, quan arriba a Rússia el país li sembla d’un altre món. Perquè és una nació que té moltes contradiccions i dic aquesta frase al meu llibre perquè és veritat, així ho veig jo. Malgrat que el dolor i la mort hi estan presents… hi ha poesia en la guerra. Et pots trobar un soldat recitant o llegint poemes, tal vegada ja li ve d’una tradició cultural russa centenària que ja s’inicia a l’escola. És un país que passa del millor al pitjor de manera mot brusca: els russos són bruscos i passionals i nosaltres només hi veiem la cara més dura d’aquesta dualitat real.

«Anem cap a millor i cap a pitjor, simultàniament», com deia l’activista feminista Dària Serenko…

Si, exacte. Només guaitant per la finestra de la cuina de ma casa podia veure on vivien els compositors més importants del país, com ara Xostakóvitx o Rostropovitx, que van patir una brutalitat molt gran perquè, si a Stalin no li agradava una partitura acabada de crear, ells l’havien de destruir o modificar. És un país d’una gran cultura i de grans contrasts. Mirés on mirés, sempre trobava històries fascinants, no ho semblaven, però eren històries reals. Històries que a Rússia no eren notícia, el concepte «legal» del que és notícia i què no, és molt estricte. Però, per a mi, eren vertaderes joies informatives. Vaig escriure el llibre, en part, per donar sortida a aquestes històries impactants, de vegades surrealistes. De Rússia no en sabem res, només que el president és Putin i que hi va haver una Revolució contra el Tsar. Però i si preguntéssim… Què passa a Etiòpia? Igual no en sabríem dir res! La cara més amable de Rússia per a Occident encara està per descobrir… Existeix, és clar.

Se'n va fins i tot McDonald’s?

McDonald’s ja l’ha comprada un empresari rus que farà el mateix producte, però no podrà utilitzar la marca. Així està la situació. Se’n van totes les marques occidentals. Arribar a l’aeroport de Moscou, en un futur pròxim, podria ser tot un contrast impactant, com en temps de l’URSS.

És possible un atac de l’exèrcit rus a un enclavament de la UE?

Al principi, jo sospitava que Putin podia atacar el sud d’Ucraïna, però mai hagués sospitat que s’atrevís a atacar Kíiv, la capital, crec que l’entorn del president també es va sorprendre d’allò. El problema d’aquest precedent és que, a partir d’ara, ja no ens podrà sorprendre res. El Kremlin anuncia que si la situació continua podrien atacar inclús els combois d’ajuda militar que arriben a Ucraïna. Això vol dir que, com que l’armament hi arriba en tren, en algun moment, podria produir-se un atac a un comboi d’ajuda militar en territori de Polònia, és a dir en territori de la UE i l’OTAN. I això seria terrible! És molt fàcil imaginar-se una gran escalada, sobretot si Putin es veu acorralat contra les cordes. Tots els escenaris són possibles i estan oberts, estaríem parlant ja de coses molt grosses.

Zelenski és un pallasso o és un home d’estat?

Jo vaig estar en les eleccions que va guanyar i vaig arribar a tindre l’oportunitat de parlar breument amb ell. Jo crec que ni abans era tan dolent ni ara és tan bo. En tot l’antic espai soviètic hi ha situacions extraordinàries, per això li poso al meu llibre el títol de Rússia, l’escenari més gran del món. I no dic el «País més gran del món», perquè allí passen coses tan excepcionals que semblen escrites per un director de teatre o de cinema. I la història de Zelenski és també això. Quan Occident i també a Rússia comproven que un actor de sèries aspira a ser president del país i, a més, té opcions de guanyar, tot el món se’n burla, comencen escriure’s els titulars fàcils. Però a mi no m’importa la professió d’un polític, l’anterior president ucraïnès prorús, Petró Poroxenko, fabricava xocolata i ningú el criticava. Era un gran empresari molt ric. Què és un president? Una persona que sap de tot? Jo crec que no! Zelenski té una gran virtut: és un gran comunicador, parla i arriba a la gent… i això és també molt important. Quan Zeleski es dirigeix a un parlament posa la gent dempeus. Aleshores, jo em pregunto… Qui pot governar millor… un empresari o Zelenski?

Per què va guanyar Zelenski?

No va guanyar ell, els ucraïnesos van votar contra el president Poroxenko, estaven farts d’ell! Zelenski tenia un gran equip de comunicació i Poroxenko, no. Quan Putin declara l’eufemisme de «l’Operació Especial» per envair Ucraïna, una de les coses que li surt malament és el moment en què aflora la personalitat arrabassadora de Zelenski, que irromp com si continués formant part d’un guió cinematogràfic. I la seva figura creix i no hi ha manera de destruir-la. És un líder en potència, la seua cara és una icona que coneix tot el món.

Qui anava a dir que la sèrie que ell protagonitzava, un professor que es convertia en president, es traslladaria mimèticament a la vida real...

Sí, el coneixien com un actor estrafolari i estrambòtic, en canvi ara és un heroi nacional. Les voltes que fa la vida! En aquesta vessant l’operació li ha sortit malament a Putin, és un enemic molt odiat.

Et queixes al teu llibre que, en set anys, mai has pogut fer-li una pregunta a Putin.

Sí, he estat moltes vegades a la mateixa sala. Els mitjans estan absolutament controlats. Putin és un personatge fred que s’ha aïllat de la gent i encara més de la premsa. Una vegada em vaig acreditar per fer un viatge a l’Àrtic en què la premsa anava amb el president, en teoria, per presentar-nos un projecte de gas liquat que semblava interessant. Les mesures de seguretat eren molt grans, ens instal·laren en un iglú a mig quilòmetre del president i en cap moment el vam veure en persona. De totes les maneres, què vols que et digui? He estat moltes vegades a la mateixa sala on era ell, però, si hagués pogut fer-li una pregunta en aquests set anys, la seva resposta no seria gaire interessant. Tots el coneixem, es mou com una anguila i contesta el que vol... Gens ni mica d'interès per una resposta sense substància, que és el que acostuma a fer. És un dels meus fracassos com a corresponsal, però tampoc haguessin aportat res al meu treball les paraules del president, n’estic convençut.

Has passat molt de fred a Rússia. Vas fer una sèrie de cròniques sobre la carretera dels ossos, on morí molta gent per culpa de Stalin, o aquelles en les quals es podia veure com es desestabilitza el permagel a Sibèria. Com el canvi climàtic pot accelerar que es desfaça el gel i que això provoque grans emissions de gasos com ara el metà a l’atmosfera.

És de les coses més extraordinàries que he vist a la meva vida. Hi ha situacions que m’han marcat per sempre, des de la visita a les àvies que malviuen a cases semidestruïdes a Txernòbil a la nostra arribada a Mariupol, una ciutat totalment destruïda en aquesta guerra maleïda on els supervivents viuen entre les tombes, com poden. A la carretera dels ossos la gent que viatja per aquella carretera dorm amb el motor engegat, si l’apagaren, sense la calefacció, moririen congelats. El nom de la carretera és diu literalment així perquè està plena d’ossos de la gent que va ajudar a construir-la per a transportar l’or de les mines en temps de l’URSS i hi van morir com a esclaus.

És impressionant anar, com vaig anar, al mercat de Jakutsk i veure que la carn i el peix estaven congelats de manera natural pel fred ambiental. El congelador és el mateix medi ambient. Li ho vaig contar a Ferran Adrià i li vaig dir que, al mercat, tallaven el peix i la carn en capes fines i que la gent s’ho menjava. Ferran Adrià em contestà que això també és pot denominar oficialment «cuina de mercat», amb majúscules, com el sushi japonés!

Vas fer una crònica en la qual volies trobar Nikolai, un home gran que vivia al Donbass i que havies entrevistat el 2015 en els primers enfrontaments entre russos i ucraïnesos. Volies tornar a veure’l i comprovar com vivia ara, en plena guerra? Sentiment i sensibilitat…

Jo no soc un corresponsal de guerra. A mi m’hagués agradat molt no cobrir mai un conflicte com aquest, jo només m’havia desplaçat a una àrea per a fer reportatges i, de sobte, en aquest territori, es desencadena un combat, i jo hi arribava en plena confrontació. Una d’aquelles vivències que no podia treure’m del cap era, des de feia uns anys i, sobretot, en temps d’aquesta guerra, la visió d’aquell home i la seva família, als qui jo que havia entrevistat el 2015 al Donbass. Inclús, estant de vacances i mirant tranquil·lament el mar, em venia a la memòria aquell ésser humà que vaig entrevistar en una situació tan dramàtica. En plena guerra, em trobava a prop del seu poble, Vuhlehirsk (en ucraïnés), Ubleglorsk (en rus), un petit enclavament al costat de la ciutat de Debàltseve, i vaig anar per veure si el trobava de nou. No recordava on estava sa casa… però, al final, la vaig trobar. Creia que es deia Mikhaïl i m’equivocava, el seu nom era Nikolai. Nikolai havia mort i vaig visitar la seva tomba acompanyat per Nina Starostina, la seva viuda. Ella estava segura que, com que el seu marit estava malalt del cor, la guerra havia acabat amb ell abans d’hora. Nikolai i Nina vivien separadament en zones distintes, cada un d’ells, per culpa dels atacs de l’artilleria. Ell cuidava de la mare anciana que es trobava paralitzada al llit, no podia moure’s, i Nina havia sigut evacuada. ¿Quanta gent anciana o malalta deu haver mort pel patiment i l’estrès de les bombes i no compta ni suma en les estadístiques? I em pregunto… Quants més en moriren com ell? Nina estava segura que a Nikolai el va matar la guerra, no hi havia ni metges ni medicaments. Vaig tornar a Vuhlehirsk per treure’m del cap aquell patiment que m’havia pertorbat, durant tant de temps, els periodistes no sempre anem i marxem sense més implicació amb les persones. Va ser un dia molt dur, més dur que el dia anterior, que ens havien bombardejat, una jornada en què vam veure els obusos de prop i l’olor del sofre de les bombes era com una galtada a la cara, a cada pas que fèiem. Aquest tipus d’històries, com la de Nikolai i la Nina, són més importants per a mi que conèixer el calibre d’un míssil o la marca d’un tanc.

A Berga, la capital de la comarca del Berguedà, Manel Alías és tota una institució, estima el seu poble i els seus veïns l’estimen a ell. Quan eixia informant des de Rússia o Ucraïna, a Berga, tot el món l’escoltava amb entusiasme. A la taula, a l’hora de dinar o del sopar, tot són colzades: «Mira el Manel!».

Humil com és ell, passeja pel poble amb la Gènia i els fills… i saluda la gent. Per als més petits, Manel és un heroi i, per als més grans, és el fill de la Maria Alba, el que anava a classe amb el Jordi, el nen que jugava al carrer del Bruc…

L’honor més gran li va arribar quan li van concedir al seu poble el premi «Berguedans al món» i la deferència d’estar al balcó de l’Ajuntament per veure i gaudir de la Patum, la festa grossa de Berga. A Sant Guim de Freixenet li acaben de concedit el premi Ous de plata. I no l’han premiat per valent, que ho és, l’han honorat amb una al·legoria a la important fira dels ous de gallines ponedores de Sant Guim, una fita molt important per a la comarca de la Segarra, en la qual els convocants aprofiten per a premiar, com una paràbola, els ciutadans més audaços.