El món editorial a casa nostra és complicat; cap descobriment. Un sector en precari equilibri, amb menys lectors dels desitjables però amb bona nòmina d’autores i autors, i amb excel·lents treballs d’edició, especialment en el camp de la narrativa i la poesia. Acotxat el llibre valencià per algunes institucions públiques –ajuntaments, diputacions– que atorguen alguns dels premis millor dotats de l’àrea lingüística catalana, com és el cas del premi Enric Valor de la Diputació d’Alacant, amb 20.000 euros, aquest suport serà insuficient si hom no sedueix el públic. Un públic, veges per on, poc donat a l’assaig que, malgrat comptar amb excel·lents aportacions d’algunes  editorials, com  Afers, dirigida amb encert per Vicent Olmos des de Catarroja, no acaba de quallar. Sorprèn, per tant, i s’agraeix, una nova aventura que naix a la ciutat d’Alacant, on el negoci editorial és gairebé inexistent, i el valencià feble, editorial amb el clar desig de coneixença i de divulgació d’una història recent, la del sud del País Valencià, massa vegades ocultada, ignorada o menystinguda.

Per entendre el projecte parlem amb la seua anima mater, Manuel Lillo Usechi, amb qui volem reflexionar precisament sobre aqueixa frontera que dona nom a l’editorial; una línia invisible, la línia Biar-Busot, però que defineix aquesta part tan important del territori valencià, i, per tant, el seu conjunt.  Manuel Lillo Usechi  (Alacant, 1988) estudià Periodisme a la Universitat Miguel Hernández d’Elx, i Història Contemporània a la Universitat d’Alacant. Va viatjar tot el que la seua joventut i recursos li van permetre, per acabar confessant-se un enamorat d’Alacant. El seu treball com a periodista –va dirigir el setmanari El Temps– el va dur a viure fora de la ciutat, però, retornat a casa, segueix amb la seua tasca, i ara, a més a més, com a editor de Llibres de Frontera.

Crec que la visió que Manuel Lillo Usechi ha anat bastint sobre el sud del País Valencià, i l’estima insubornable cap a la seua ciutat, Alacant, són els dos motors que mouen l’editorial. Una editorial jove, arriscada, i possiblement imprescindible. Per tant, abans de parlar de llibres: deixem-ho clar, què és per a Lillo Usechi Alacant? 

Alacant és mal interpretada des de fora i també des de dins. Jo crec que és una ciutat sobre la qual s’han posat moltíssims prejudicis i moltíssimes etiquetes que potser tenen alguna cosa certa, però no responen a la realitat. Alacant és sobretot una ciutat, un terme municipal gran i divers. Interpretem Alacant com l’Esplanada o la plaça dels Cavalls, però té un àrea rural important i molts barris desconeguts per molt alacantins i pel mateix Ajuntament. Però no és com molts ens han volgut fer veure: especialment hostil o fins i tot violenta contra qualsevol mostra de valencianisme o d’identitat local... Dins del valencianisme n’hi ha hagut una sèrie de tòpics que la dibuixen com provinciana, meninfotista..., però no és cert que siga totalment així.

Parles com a periodista i historiador, com a ciutadà, o tot un barrejat?

Un poc de tot. Mira, jo vaig començar a observar i estudiar Alacant ja des de molt jovenet, amb 15 o 16 anys... En aquell moment no tenia ni dret a votar.

I d’on venia l’interès? D’alguns professors, la família, amics, coneguts...?

No sabria dir-te, sempre he sigut un poc freaky, i quan més rascava més m’interessava tot el que envolta la ciutat i la seua valencianitat. Jo vaig estudiar en línia en valencià al Campello. Mon pare és d’Alacant, però el Campello és en part una ciutat dormitori, especialment la zona de platges, i els meus pares viuen allí. Vaig estudiar al col·legi Pla Barraques i després a l’Enric Valor, en la línia d’immersió. Per a mi el valencià era una llengua de classe, a casa es parlava en castellà, però jo el sentia parlar a la meua àvia amb la seua cosina de Carolines, i els preguntava, preguntava molt.

Eixa experiència –eixa diglòssia–  la tenim de fa temps molts alacantins, i cada dia per desgràcia més valencians.

Sí, jo li preguntava a la meua iaia per què havia parlat en castellà a mon pare, i ella em deia «xico, no sé»... Era una dona del seu temps i no tenia consciència política ni una gran cultura, era una dona treballadora i punt, però jo insistia i li treia informació. Com ara sobre el setmanari El Tio Cuc, de què ella em parlava, de quan era jove.

Vaja , la teua iaia et va ficar el cuquet del valencià sense saber-ho.

Sí, crec que no hi ha cap explicació racional, supose que per raons més emotives o sentimentals, em sentia atret per la llengua i pel passat d’Alacant.

Tornant a les reflexions anteriors, deies que Alacant és molt complexa. Com creus que es dibuixa dins de l’imaginari dels propis alacantins? I de la resta dels valencians?

A València o Castelló triomfa el tòpic, ens veuen com la platja de Madrid, com profundament antivalencians... Algú deia fa poc que els alacantins ens dedicàvem a menysprear els periodistes de Canal 9, i ara À Punt. Eixe és el tòpic.

Tòpic que ha fet fortuna, no?

I molts intel·lectuals –i em sap greu dir-ho–, com Joan Fuster, l’han alimentat amb la idea de «el cas d’Alacant». T’he posat un exemple molt bèstia d’una realitat que crec que existeix. El sociòleg Josep Vicent Marqués, parlava del nostre amadrilenyament; o la cara individualista i mercantil dels alacantins que presentava el polític i escriptor José Vicente Mateo al llibre Alacant a part.

Però, i com ens veiem els mateixos alacantins?

Per començar  els alacantins tenim poc imaginari, molts són de fora i no hi ha hagut una cultura dominant que els parlara d’una identitat compartida. Per tant, molts alacantins ignoren la seua pròpia identitat de manera inconscient. Els és igual viure ací que en qualsevol altra ciutat espanyola. Estic segur que molts alacantins no saben ni el nom de l’alcalde, i els pocs que sí que tenim una consciència d’alacantinitat, estimem Alacant. Però hi ha moltes maneres d’estimar: la majoria compartim que en aquesta ciutat, si tens sort i treball estable, vius molt bé. A nivell cultural sabem que hi ha moltes oportunitats desaprofitades, trens que hem deixat passar, i molts altres als quals encara no sabem si pujar o no.

Des d’un punt de vista periodístic, però també com a historiador, què creus que pot aportar Alacant al conjunt del País Valencià? I com se li pot restituir el lloc que li pertocaria com a segona ciutat?

És interessant el que em planteges, però passa que de nou ací es barregen molts factors. Alacant és la segona ciutat del País Valencià i els mateixos alacantins, almenys els més conscients, n’estem contents, ens creiem eixa posició. L’antivalencianisme crec que tenia més presència en el passat.

Potser ha passat com amb el blaverisme, que va florir durant la transició al voltant de la ciutat de València, per sort molt marcit, mentre ací es promovia l’antivalencianisme, allò de «puta València». En el fons, dos intents de dividir i neutralitzar possibles corrents valencianistes emergents.

I no només això, pensa que el PP d’Alacant és profundament antivalencianista, però no detesta obertament el valencià ni a Alacant ni a València; al final eixa idea de que sols Alacant és hostil cal descartar-la. El problema va més enllà: la política t’obliga a exhibir una cara bona i això és el que fan. Tornant al tema, molts alacantins tenen consciència que Alacant ha de ser una ciutat integrada en el conjunt del País Valencià. Però com es guanya eixa posició? Sembla que des de València, que és des d’on es dirigeix la política, no hi ha massa interès que Alacant tinga el lloc que li correspon. No parle sols d’Alacant, també d’Elx, pense en el sud. Això és evident, i només cal veure com es reparteixen els contrapesos dels partits. Resulta que a un senyor del PSPV alacantí [es refereix a l’històric socialista Ángel Franco], sembla que l’interessa més guanyar una assemblea local de partit que el fet que a l’Ajuntament governe l’esquerra. Sembla que hi ha gent poc preocupada que Alacant estiga eternament governada per la dreta, mentre es conserven determinades i còmodes posicions, ja els està bé.

Però Alacant «és» el País Valencià i pot determinar amb els seus vots el govern. Veig, sí, un perillós valenciano-centrisme en aquesta indolència cap al sud i des del mateix sud.

Sense Alacant els números ixen molt ajustadets, no tenim suficient vertebració per demanar el lloc que ens cal. El País s’ha entès malament. Els bascos es van disputar la capitalitat entre Donosti i Bilbao, però li la van donar a Vitòria, que era una ciutat hostil a allò basc, amb un partit regionalista, governant el PP..., però hui tot ha canviat, es va omplir la ciutat de treballadors públics, els que manen s’han cregut el seu País i fins i tot, al comtat de Treviño, governen els nacionalistes; les noves generacions s’han anat incorporant a una idea comuna. Ací no es té la idea de cohesió. O no se’ns ha oferit cap projecte engrescador on incorporar-nos. Com que, a més, fa tant que vivim al marge de l’actualitat, de la identitat, de la realitat i dels imaginaris, doncs no ens resulta incòmoda eixa  somnolència.

Per tant ens han faltat referents, en tots els mons, en l’àmbit empresarial, polític, cultural...

Això és un problema enorme!

On ens podríem mirar? Sé que admires Cerdán Tato, Sánchez Soler, Ismael López Belda, sens dubte grans alacantinistes, però tampoc no han estat referents socials.

No, perquè som com som. Has citat uns noms importants, però n’hi ha altres més enllà de la cultura o la política. Per exemple, Andrés Pedreño, economista cartagener, però alacantí d’adopció, que va ser rector de la UA, i gràcies al seu treball s'han generat moltíssims llocs de treball de qualitat; és una d’aquelles persones que fan que pague la pena estudiar Ciències a Alacant... En una altra ciutat Pedreño tindria una consideració social, seria buscat pels polítics com a assessor, seria persona de consens. Però ell està al seu despatx, va fent, ningú el té present, tot i ser un referent en el món de l’economia.

Tampoc en el món cultural tenim massa personalitats de consens...

Sí, alguns referents molt aplaudits, però que no poden eixir d’un determinat cercle de fans, que en realitat són el grup d’amics. Em sembla un símptoma de la situació que comentàvem abans. No és normal que totes les persones importants que hi han hagut a Alacant al llarg de la història siguen reivindicades des de la més absoluta superficialitat. Jorge Juan dona nom a un Institut, però crec que poca gent sap realment qui és. Quan vaig fer el llibre sobre el Tio Cuc, em vaig adonar de la quantitat de persones que han contribuït a canviar la ciutat i que han quedat oblidades.

Resten alguns noms als carrers, com l’arquitecte Guardiola, o Eleuterio Maisonnave...

Nom de carrers, sí, i poc més. Si anem a l’imaginari, al folklore, ningú sap que l’autor de la lletra de l’himne de les Fogueres era José Ferrándiz Torremocha, periodista. Va ser depurat pel franquisme. Hui té un carrer al costat del parc Lo Morant, a la zona nord de la ciutat. Va escriure quantitat de llibres, d’himnes, cròniques periodístiques, com ara sobre la guerra d’Àfrica. Si haguérem tingut una institució alacantina seriosa, preocupada per aquestes coses, tots els seus escrits estarien recopilats i possiblement editats. Un altre exemple: fa poc es va complir el nonagenari del naixement d’Enrique Cerdán Tato, escriptor i cronista de la ciutat i es va fer una exposició, i poca cosa més.

Eren, la major part d'ells, uns homes progressistes, però les institucions estan en mans de la dreta des de fa molts anys...

Sí, Cerdán Tato va ser cronista de la ciutat, i som tan pobres que recordem d’ell només el relat que es va vendre que simpatitzava amb el Partit Comunista; i quin és el problema? Un altre exemple, este de la banda conservadora, és el d’Agatángelo Soler, alcalde durant el franquisme, que va escriure uns llibres preciosos sobre l’Alacant d’abans, Historias de la plaçeta de San Cristòfol i Un entierro a la Federica. Però jo no els he vist mai circular per la ciutat.

Per això, per aquesta mancança de memòria, de reconeixement d’allò alacantí, l’editorial Llibres de Frontera són de temàtica alacantina? Quina és la intenció? Omplir buits? I a més en valencià, a Alacant...

La idea senzillament és que hem de deixar de queixar-nos de les oportunitats perdudes o d’esperar-ne de noves que no arriben mai. I al final dius, bo, anem a fer alguna cosa que no s’haja fet i generar nosaltres oportunitats. Tot el que no es faça –que no s’haja escrit– al remat no s’haurà difós, ni arribarà a la gent. Hi ha històries en aquesta ciutat que encara no s’han explicat i els tres llibres que portem publicats van en eixa idea. Fa cinc anys, Edicions de la Universitat d’Alacant em van publicar el llibre sobre el diari satíric El Tio Cuc, animat per l’aleshores director de publicacions, Josep Forcadell. Dins la col·lecció Memòria Democràtica, i amb ajuda de l’Ajuntament, m’ho varen proposar i ho vaig fer. Ha tingut prou èxit i ja s’han fet dos edicions...

Vols dir que el llibre sobre El Tio Cuc va ser l’espurna per fundar l’editorial?

Sí, i no. Com és possible que el primer llibre sobre El Tio Cuc a Alacant el fera jo, amb 29 anys? És que no té sentit..., en qualsevol ciutat normal això no haguera passat.

El cas és que de la revista satírica El Tio Cuc se’n recorda moltíssima gent.

Sí, però només hi havia algun article, a la revista Canelobre de la Diputació. La Traca a Valencia té tots els estudis que vulgues. I l’alacantina era la revista més llegida de l’època, tal com ho prova la tirada que va assolir, la seua difusió, i que tants majors encara la recorden amb simpatia. I per què no s’havia fet un llibre?...: Perquè som un desastre!

El primer llibre de Frontera parla de la història de la primera dona regidora que hi va haver a Alacant, Catalina Garcia.

Era una dona conservadora, molt religiosa, va ser regidora durant la dictadura de Primo de Rivera, que va fer, en el camp de l’educació, coses molt interessants. Ens vam llançar amb la seua història i així vam començar.

La lletra del llibre va ser un poc xicoteta, però en els següents això ho hem corregit. Era una història que calia explicar.

Després heu publicat el llibre Hèrcules, Futbol i política .

El 2022 ha estat el centenari del club, i a l’octubre va eixir editat. L’Hèrcules és un altre tema que explica Alacant. Hi havia gent que em deia que per què el feia en valencià, i mira, ja se n’han venut més de mitja edició en poc temps...

Diuen que el Barça és més que un club, però també l’Hèrcules, tot i que no en el mateix sentit.

El club està en un moment molt delicat, esportivament és un desastre, i la seua popularitat, amb tot el que hi ha darrere, no cal que t’explique res! Es fa el centenari, però no s’escriu un llibre sobre la seua història. L’Associació d’herculans n’ha fet un volum de fotos, que està molt bé, però el club no ha pagat cap publicació, ni s’ha plantejat fer un centenari com Déu mana, ni que fora invertint uns simples 20.000 euros; ni tampoc la ciutat, ni la Diputació, ni la Conselleria de Cultura, Educació i Esports. No res!... Venim uns quants, i ens paguem l’edició. El desert cultural d’Alacant és absolut. Em pregunte com una institució dirigida per un senyor amb solvència econòmica, l’empresari Enrique Ortiz, es limita a servir uns canapès el 20 d’octubre?...

Tota ciutat que es precie hauria de tindre un club de futbol referent?

A pesar de com està, esportivament parlant, l’Hèrcules encara és el símbol d’identitat que més uneix els alacantins, juntament amb les Fogueres de Sant Joan. Són símbols transversals, per a gent d’esquerres, de dretes... El problema és que no hi ha hagut ningú que aprofite l’oportunitat d'aquests simbolismes / símbols, ni des de València –s’entén, el govern valencià–, que podia haver dit: «Ací estem...»

És que València, això d’«ací estem» per a Alacant, ho diu molt poc. Com l’oportunitat perduda de fer un centre cultural a l’antic Cinema Ideal d'Alacant.

Cert, es van fer uns pressupostos participatius i la gent volia aquell centre, però, en lloc de tirar endavant, deixen que se’l quede una empresa privada. Escolta, si no vas a fer-ho, no mareges, no impliques la ciutadania per després abandonar-la. En fi...

I al tercer llibre, escrit per Antoni Rico, Alacant queda molt lluny! Joan Fuster i el sud del País Valencià, s’aborden les relacions de Joan Fuster amb Alacant.

Resulta que el 2022 ha estat el centenari de Joan Fuster i s’ha celebrat a Catalunya, les Illes i al País Valencià. Es publiquen coses ben interessants, molt bones, però a ningú se li va ocórrer analitzar les relacions de Fuster amb Alacant, la segona ciutat més important del País, que, cal dir-ho, va ser un maldecap per a Fuster.

Vols dir?... Potser amb Elx va tindre més sort?

Tal volta, perquè s’hi va apropar i va canviar la perspectiva. En un principi ell defensava que la línia Biar-Busot tallava el País. Però quan dic Alacant o Elx, vull dir que ningú ha pensat investigar sobre Fuster i el territori meridional. A mi, com a valencià, em decep. Gràcies que Moisès Vizcaíno ens ha ajudat a través de la Fundació Jordi de Sant Jordi a fer la impressió del llibre. Però les institucions ni s’impliquen ni ajuden. Així és el País que tenim.

Complicat. Malgrat tindre empresaris del sud que podrien fer una gran funció social invertint en cultura.

No, als empresaris valencians no els pega per la cultura. Recorde que una volta em vam dir que l’únic empresari valencià que no es gastava els diners en fer golfades era Ignasi Villalonga, i invertia en art; és veritat, no tenim darrere un mecenatge cultural, llevat de casos particulars com Eliseu Climent i Moisès Vizcaino. Al sud trobem a faltar aquestes inversions. D’un empresari hom podria esperar una voluntat d’il·lusionar, però es va pels diners fàcils i pensar només en l’endemà. Hi ha molta immediatesa, potser és la cultura mediterrània. Encara que sempre n’hi ha focus, cosetes que van fent-se...

També ens manquen plataformes per accedir a més públic. Els vostres llibres tenen una vocació popular, voleu que siguen llibres propers, de lectura senzilla?

Sí, volem divulgar. Per exemple, per a comprendre’ns millor és important saber la relació de Joan Fuster i el seu pensament amb el sud. Per una altra banda, dius que falten plataformes, clar que sí, però no sols això: hi ha premsa alacantina digitalitzada, que quan es va tancar la biblioteca Gabriel Miró, arran de la compra de la CAM pel banc Sabadell, s’ha quedat guardada; així, els exemplars d’El Tio Cuc, digitalitzats farà uns vint anys..., estan tancats a un magatzem!

La tasca cultural de la CAM a Alacant va ser important.

I tant! La pèrdua ha estat enorme, crec que no ho recuperarem mai. Ocorre que tot allò fet, i també el que no està fet, hauria d'estar en una plataforma amb tota la premsa històrica d’Alacant, o un catàleg fàcil de consultar de tots els fons de llibres i documents que guarden..., i passen els anys i no es fa! Per què un Institut de Cultura de la Diputació, el Gil Albert, no es dedica a fer-ho?

Hi ha un bon Arxiu provincial, petit però...

Que només es pot consultar presencialment. Però la premsa es pot publicar en internet, a través del Ministeri de Cultura. Per què no podem disposar dels arxius digitalitzats, que són fonamentals per a la consulta, o simplement per posar-te al dia? Ens morim d’inanició.

I, a més, està el problema de l’escassa presència de la Conselleria de Cultura i l’omnipresència de la Diputació, en mans de partits enfrontats.

Uns per inacció, altres per passivitat, que ve a ser el mateix. El PP s’ho troba tot guanyat a Alacant, instal·lat en la comoditat, perquè la gent no demana, no protesta i entre tots acabem de matar la cultura alacantina. I s’ha de dir. És inexplicable, governe qui governe, que en el camp de la cultura no es puga arribar a acords. No es podran fer actuacions a nivell de País, si ignorem Alacant. I què fem?

Heu tractat el tema de l’Hèrcules, o Fuster i el sud, temes que aporten noves llums sobre nosaltres. Faltaria un bon llibre sobre les Fogueres?

N'hi ha una aproximació feta, un capítol d’un llibre escrit per Mariano Sánchez Soler en Alacant a sarpades, un llibre de referència per mi. Està molt ben fet. Però sí, és cert, ens cal un bon llibre sobre les Fogueres. Passa un poc com amb l’Hèrcules, se'n fan publicacions, miscel·lànies... però cal un treball interpretatiu, que ajude a fer entendre la importància de la festa des del minut zero.

A Alacant hi ha gent que podria escriure’l, aqueix llibre, o podria ser a vàries mans.

Cert, és un llibre pendent. Però per ara hem de moure els tres llibres editats i volem crear una bona pàgina web. Jo soc alacantí, em centre molt a la ciutat, però ja he parlat amb gent d’Elx i del Baix Segura. Volem arribar a la gent del sud de la línia Biar-Busot. Per a mi eixa és la frontera del Sud. De fet, el llibre sobre Fuster ja va més enllà de la ciutat d'Alacant.

Tot i parlar valencià, no és igual ser de la Marina o del Baix Vinalopó, per exemple.

Hi ha diferències importants. Com a periodista, he anat a cobrir mítings de Compromís a Alacant i fan un totum revolutum de la Marina Alta i del Comtat i del Baix Segura, entenent Alacant com un tot. I eixa visió provincialista és nefasta perquè no som ni millors ni pitjors, però existeix una certa peculiaritat, senzillament un senyor de Muro d’Alcoi se sent absolutament valencià i un de Rojales, no. Hi ha una línia, molt d’imaginari, que ha funcionat, i per tant hi ha una frontera invisible; quan parlem del Sud, estem parlant d’aquella línia cap avall. No és que vulguem ser diferents, és que és una frontera. Quan el Sud s’incorpora a la corona d’Aragó, ho fa en unes condicions polítiques i administratives distintes a la resta i es crea un subjecte polític –la Governació d’Oriola– diferent de la resta del Regne de València, i això ha calat molt en temes identitaris. Dir que algú de Guadalest –al nord de la línia Biar-Busot– i algú del Fondó de les Neus –al sud de la línia–) són o es perceben igual identitàriament, no ho veig. N'hi ha un gran desconeixement. Eixe discurs dretà, allò d’Alicante i tal i qual, no pot ser assumit pels valencianistes, em xoca.

Molts valencianistes del sud ens identifiquem i reivindiquem com a fronterers, una manera de ser valencià. És una altra manera d’entendre el País i d’entendre’ns entre nosaltres millor, marcant distàncies respecte a la visió tradicional valencianoparlants / castellanoparlants?

Jo crec que entitats com el Tempir d'Elx estan fent molt per aclarir-ho, i també sobta –és inevitable parlar de política– com després de 8 anys de Botànic, perdure l’estranyesa amb què ens miren o ens tracten. Al final hem de dir que formem part del País, tenim una peculiaritat, però tampoc volem ser tractats com a diferents. Som part del conjunt i s’ha de comptar amb nosaltres. Malgrat totes les dificultats del món, ha nascut ací una nova consciència de gent valencianista que veu que els seus se’ls miren també amb estranyesa però que està contenta de la condició de ser del sud, de la frontera.

Quins projectes teniu ara a llibres de Frontera?

Esperem vendre més libres. Toquem fusta! Voldríem editar-ne més, però tenim les limitacions econòmiques que tenim. M’agrada molt aprofitar els centenaris. D’ací dos anys serà el 150 aniversari del naixement de Josep Coloma Pellicer, fundador de El Tio Cuc, i mereix una biografia; d’ací a poc serà el de la II República; el 2031 el de José Vicente Mateo... Moltes idees per Alacant, però volem més idees sobre el sud, sobre Elx; enguany és el centenari del club de futbol, però de moment no ha pogut ser... Fem el que podem!

Fer el que es pot fer, amb pocs recursos, poques ajudes, però carregats d’idees i de futurs projectes, no està gens malament! Ganes, projectes i joventut estan assegurades. Llarga vida per als Llibres de Frontera.