«Tot donant forma als mots em done forma a mi mateix»: ‘Diari 1965-1977’, de Josep Iborra

per Enric Balaguer

Assaig

Josep Iborra | © Francesc Vera
Josep Iborra | © Francesc Vera
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Coneixíem l’obra assagística de Josep Iborra, especialment de crítica literària i els volums dedicats a la figura de Joan Fuster. Ara s’ha publicat, en la Institució Alfons el Magnànim, un diari que abraça dotze fructífers anys de vida, des del 1965 fins al 1977. Es tracta d’un volum amb quasi un miler de pàgines que recull el pols intens de lectures i de reflexions de l’autor. La frase inicial de la primera anotació és: «Llegint un article de Michel Butor sobre Leiris, m’han entrat ganes d’anar a l’excusat.» I continua amb el viatge a l’entorn de la toilette. Tot i que no serà sempre d’una manera tan directa i espontània, sovint l’escriptor expressa de manera desinhibida i contundent les impressions i els pensaments —el seu credo. El diari és dens per l’amplitud dels temes i la manera d’abordar-los i gira, en general, al voltant de les lectures literàries i de pensament. Iborra no hi va amb bagatel·les, ni hi inclou la vida quotidiana —o molt poquet—, ni tampoc viatges, retrats personals, genealogia familiar, cinema o descripció d’espais predilectes. No. La seua és una escriptura concentrada en el món intel·lectual lubricat amb un doll constant de lectures. L’autor se’ns revela com un lector voraç i, sovint, convuls.

Ben significativament, l’escriptor presenta la dicotomia que encarnen Voltaire i Rousseau com dos camins d’exploració intel·lectual possibles: el que transita i s’alimenta del món dels altres (idees i accions del proïsme) o el que aprofundeix en l’univers propi. L’autor es decanta pel primer i es deixa portar a l’allau de papers que visita amb tota la disposició receptiva. No obstant això, Iborra considera que l’actitud narcisista —d’empremta agustina o roussoniana—«és la pedra de toc de l’humanisme».

Alfons el Magnànim (2022)

Sorprén tant el conjunt de lectures com la modernitat que transpiren. Iborra llig Faucault, Les paraules i les coses, en el moment de la seua publicació a França. Sembla que el franquisme amb l’aïllament i la maquinària repressiva —censura— no va ser capaç d’interrompre la connexió europea d’intel·lectuals com ell. L’autor participa dels grans debats de l’època: realisme i formalisme, la cultura humanista i la cultura de masses, l’aportació de la contracultura, el hippisme... Josep Iborra es mostra entenimentat i racionalista i des d’aquest posat, per exemple, es manifesta reticent a l’escriptura intransitiva (Mallarmé, Barthes) o crític amb el pensament de Nietzsche. També basteix diatribes contra el secular esperit ibèric —antieuropeu— que encarnen figures com Unamuno, Baroja i, fins i tot amb matisacions, Ortega y Gasset.

La filiació cultural d’Iborra és francesa. Ja hem esmentat Voltaire i Rousseau, però també cal no oblidar Montaigne; grans passions li desperten: Stendhal i Flaubert i, encara més: Proust. D’aquest darrer, clarament, si aplegàrem les anotacions emanades de les lectures, n’eixiria un llibre. Hi ha d’altres noms, des de Valéry a Barthes i des de Gide a Blanchot o a Sartre, que transiten ara i adés per les pàgines del diari. Iborra és també un lector de figures tan grandioses com Goethe o Thomas Mann o, per altra banda, d’escriptors emblemàtics del segle XX, com Aldous Huxley i George Orwell. En el camp del pensament, el marxisme i la crítica marxista ocupen un bocí destacat de reflexions; gens ortodoxes, per cert.

En l’entorn nostrat, cal destacar la predilecció per Joan Fuster, Josep Pla i Eugeni D’Ors. Del primer, amb qui tenia una bona amistat, trobem comentaris sempre laudatoris. Cal recordar que sobre l’autor del Diccionari per a ociosos, l’autor ha escrit tres esplèndids llibres. També, en menor mesura, dedica atenció a Pla amb qui va tenir una saludable trobada a Gandia, l’any 1972, segons hi relata. Iborra considera el de Palafrugell un tònic, per la sensibilitat i pel deler vital que transmet: «Mai no he trobat una sensació de vida tan directa i intensa», escriu en l’entrada del 18 de desembre de 1966 sobre El quadern gris. En canvi, de Vicent Andrés Estellés, l’escriptor fa una aproximació molt despectiva. Escriu en l’anotació del 25 de desembre de 1973: «Sembla un seminarista descarat i hipòcrita, que s’escandalitza de no res i de sobte solta una enormitat». I continua afirmant: «Afectat, esmunyedís, femení i cínic, impacienta i exaspera. Quan més sembla que es confessa, més s’amaga. Blanet i viscós».

Per a Iborra la literatura no és una forma d’ocupar el temps, sinó una manera de construir-se. En l’anotació del 15 de octubre de 1971 escriu: «Quan llegim la nostra vida puja de temperatura, es clarifica, es problematitza.» I afegeix: «La literatura ens influeix, altera la nostra manera de viure, modifica la nostra sensibilitat». Durant alguns moments, sembla que la cultura s’erigeix com un refugi santificat, encara que sempre se’n desprén una relació crítica i constructiva. També hi trobarem el que anomena «bizantinisme»: elucubracions desvinculades de la realitat, no obstant això, la cultura no deixa de mostrar-nos una interacció de camins entre el pensament, les actituds vitals i el sentit de l’existència. Hi ha, sobretot en els primers anys, un afany d’absolut, una voluntat d’abastar allò substancial de la vida. Una pruïja que recorda l’esforç prometeic més que no el gest desesperançat d’un Sísif.

L'escriptura de Josep Iborra tendeix a la frase breu. Sovint, després d’un enunciat, més o menys situacional, passa a consideracions ponderatives i acaba amb alguna valoració contundent. Es tracta d’una prosa sintètica i expeditiva que, de tant en tant, espurneja. Potser si el diari l’hagués publicat l’autor en vida, n’haguera fet una selecció —d’anotacions— i tindria un perfil més lleuger. Tot amb tot, passejar per les pàgines del volum és un exercici reconfortant i nutritiu. En molts moments formidables.

Alguns fragments del ‘Diari’

(Vicent) Andrés Estellés

«Estellés —l’absurd Estellés—escriu en veu baixa. Insinua, parla confidencialment, retenint-se, com dient les coses a mitges, silenciant-les, evocant-les, com caminant silenciosament, amb peus de plom. És una retòrica especial púdica i descarada alhora, intimista, de qui és afeccionat a contar secrets i confidències, insinuant, tot i que de sobte —que no ho senta ningú— et conta una brofegada que et fa esclatar la rialla. Escriu, en definitiva, com ell és: amb una tendresa desconcertant, amb una por exagerada, amb una indecència obsessiva, passant-se lentament la mà pel cap com si anés a produir-se una catàstrofe, una enormitat. Emfàticament senzill, o senzillament emfàtic. Sembla un seminarista descarat i hipòcrita, que s’escandalitza de no res i de sobte solta una enormitat. Afectat, esmunyedís, femení i cínic, impacienta i exaspera. Quan més sembla que es confessa, més s’amaga. Blanet i viscós. Una pura ficció, un repertori de màscares. (...) Personalment, un home completament insegur. Mistificat i aberrant, que va a la seua, pels seus cerros de Úbeda.» (25/12/1973)

Art modern

«Sembla que tots els mals de l’art modern vénen del fet que ha perdut el lligam amb el principi religiós, amb les forces de la vida, i s’ha lligat a l’esperit —la manca d’esperit— de la ciència, la màquina i el càlcul». (29/07/1972)

Autonàlisi

«Quan jo analitze el més petit i trivial fragment de la meua vida, em modifique: hi introduesc el llenguatge, em parle. Sense ell, no puc saber res de mi. Amb ell, la realitat queda alterada, distorsionada, canviada: ha passat a un altre registre, sempre superficial per molt que hi aprofundesca. Il·lusió de realitat, perquè és la realitat parlada».

Arias Navarro

«Acabe de sentir el senyor Arias per la televisió recitant la seua lliçó. Hi és concentrada tota l’essència de l’Espanya de Felip II. Aquest tio amb cara de simi, igual ha adoptat un aire de frare humil que de general disposat a esclafar la <>, és a dir, tot allò que no accepte l’status quo». (19/02/1975)

Baudelaire

«Baudelaire té el geni de la fórmula fascinant, del tret fort, marcat. Però no té la gràcia, la lleugeresa, el brio de Stendhal. Poc simpàtic. Té un no sé què de salvatge. És una mena d’Oscar Wilde sense l’esperit del joc. Sarcasme sense ironia, dandi sense frivolitat». (27/10/1974)

Benissa

«Per fi he pogut tornar al lloc més tranquil de la terra. Entre pols i sol he caminat cap a la caseta d’infantesa. Amb el pijama m’he tapat el cap per protegir-me d’un sol blanc que em feia al·lèrgia. A la recherche du temps perdu? No. No cercava trobar sensacions antigues, sinó el xoc entre el passat i el present, xoc que jo anava a provocar». (10/07/1965)

Bizantinisme

«El bizantinisme és cosa de minories ocioses tancades en un món que no tenia res a veure amb la societat o el món que vivien. Temes teològics. Bizantinisme significa precisament elucubració tallada, divorciada de la seua història. Ara els bizantins parlen (o sembla que parlen?) de les coses més concretes del món. No la teologia, sinó la sociologia» (16/03/1971)

Catolicismes

«El catolicisme dels intel·lectuals anglesos resulta sempre excèntric. El dels francesos, fervorosament monàstic, un xic patètic. El dels espanyols, sagristanesc». (30/12/1974)

Chopin

«I aquest nocturn de Chopin torna i retorna, sobirà d’una nit que mai no s’acaba, girant lentament en el seu espai com una constel·lació perfecta, que no cau, imparable en el seu camí segur, fatal, marcat per tota l’eternitat». (05/09/1974)

Cultura catalana

«Com que la cultura catalana no existia es va proposar una cultura europea en català. Els intel·lectuals castellans no van entendre res d’aquesta memorable voluntat. Només hi van veure, si de cas, una activitat aberrant o separatista. Naturalment, va ser D’Ors el qui va posar èmfasi en aquest ideal». (14/07/1974)

18 de juliol

Merde! (18/07/1970)

Escriure I

«Escriure és fer funcionar una idea: posar-la en funcionament. Cal, però, el treball previ, el més difícil (que sovint assage en aquests quaderns).» (10/03/1974)

Escriure II

«Escrivint, m’organitze, em pose en forma, arribe a l’harmonia interna sense la qual no hi havia ànima per a certs pitagòrics. Tot donant forma als mots em done forma a mi mateix». (? /12/1976)

Final del franquisme

«Una dictadura que <>, aplaudint-se ella mateixa». ( 27/11/1975)

Gabriel Miró

«Dir-ne que és un paisatgista, no ho veig clar de moment. Miró no es preocupa per fer veure el paisatge: es preocupa de les sensacions que produeix en ell i sobretot per les paraules que posa en moviment per tal d’expressar-les. La boira verbal no deixa veure el paisatge. Ni els homes ni res. És un beat immoral. Girat —en tant que escriptor—més cap al seu interior que cap al paisatge. I inflant les frases d’una manera que recorda —ara— la justesa del judici de Fuster <>. És això: un treball de rebosteria, ensucrat, excessiu, amb detalls inútils, tautològics. L’ornament per l’ornament: embafa». (...) Quin sensual més mesquí i més literaturitzat! Quin provincià més cursi! Un irresponsable del llenguatge, un sagristà que actua com un sacerdot. Un faux. (12/01/1974)

Gust literari

«Diria que m’agraden les obres que miren la vida una mica al besllum, que la porguen, que la fan més transparent, més plena, més organitzada. <>» (09/07/1975)

Interrogant

«Per què s’ha de demanar a tothom que siga feliç escoltant el Benedictus o llegint Keats?». (05/01/1975)

Il·lustració i romanticisme

«La il·lustració va poder viure només la part racionalista com el romanticisme la part irracional. De fet, però, s’exigeixen mútuament i polaritzen el plantejament de l’home modern». (18/05/1974)

Lectura

«La vida la vivim com una experiència a fer en funció de les nostres lectures. Quan llegim la nostra vida puja de temperatura, es clarifica, es problematitza. La literatura ens influeix, altera la nostra manera de viure, modifica la nostra sensibilitat». (15/10/1971)

Llibres

«Un dia, els llibres desapareixeran substituïts per un banc de dades. Aleshores, s’haurà destruït l’aventura imprevisible de l’encontre d’un home amb un llibre, l’acte individual solitari, secret, d’una complicitat. Vindrà una altra cosa, s’instaurarà un altre tipus de joc». (09/04/1974)

Nietzsche

«La filosofia de Nietzsche no és cap intent de coneixement, sinó un intent d’acompliment. De cap d’aquestes maneres no ens pot servir de res». (01/05/1974)

Novel·la colonial anglesa

«Els novel·listes de l’Imperi colonial anglès: Stevenson, Kipling, Conrad... Èpica, heroisme, energia...» (08/09/1974)

(José) Ortega y Gasset

«En Ortega hi ha una temàtica europea, però no és sensible als seus registres més profunds i essencials. Ortega s’aboca a Europa, i la seua curiositat el treu dels límits provincials, però la seua naturalesa resta provinciana, castissa, mesetària. No és una individualitat marcada, només un culte professor impregnat d’una àmplia cultura. Una mena de rapsode de la cultura, hàbil per a improvisar sobre qualsevol tema. Però trobem que hi manca sempre la presència d’una <>, d’una personalitat, d’un interior...» (01/04/1974)

Paradís

«Tota aquella comarca de Polop a Alcoi, per Callosa, Castell de Guadalest, Confrides, Penàguila, Benilloba, la sent com el rovell d’ou de la infància, com un paradís». (24/12/1969)

(Josep) Pla

«Hi trobe un pagès de cap a peus. Em saluda afectuosament com si m’hagués conegut de tota la vida. M’agafa del braç mentre jo li pregue d’asseure’s tot i que ell continua dret, amb l’aspecte —ara més remarcat per mi— d’un vellet pagès insignificant... Mirant Ventura em diu: <>. I se m’afirma més la impressió que estic davant d’una runa humana. Passats uns minuts, però, la vitalitat la trobe en ell. Parla sense parar, lligant les frases amb un <> repetit. Em costa entendre el que diu. Se li embolica vagament la llengua. (...) M’admira veure com té la pell fresca, estirada, sense arrugues. Només una marcada pata de gall, en un angle de la galta, entre els ulls i el nas...» ( 09/01/1972)

Poetes del nord i poetes del sud

«La diferència és clara comparant els poetes del nord i els poetes del sud. Aquests són paisatgistes. La naturalesa és un quadre i el poeta el retoca amb les seues sensacions. Al nord, el poeta viu més profundament la naturalesa, la sent animada de forces més intenses i transcendents que les pures emocions personals». (28/01/1975)

Polop

«Polop ara està verd. Un verd dens, sorprenent. Una sorpresa. Els ametllers són grans, de soca quasi negra, sòlids i de fulles d’un verd tendre, espesses. I hi ha molta herba. Ja en el viatge cap a Múrcia, havia vist aquests ametllers. I hi vaig descobrir també una silueta inèdita de les oliveres. Mai no les havia vistes així: arbres retorçuts, folls, de fulles blanquinoses, com si tinguessin els cabells blancs. Velles boges verdoses i blanques, sense vida a penes. (...) I ara tot verd, a Polop. Una apoteosi del verd, d’una primavera de verd. Pasqua de Resurrecció. La naturalesa recomença.» (14/04/1974)

(Jean Paul) Sartre

«Ben mirat, Sartre és l’últim intel·lectual, si més no en el sentit més clàssic d’aquest mot des de l’afer Dreyfus. No solament l’últim, sinó l’intel·lectual per antonomàsia. És l’escriptor engagé amb una idea de la veritat i de la societat, com a bon intel·lectual, sol·licitat i atacat, i mai apuntat a cap església o partit». (07/10/1975)

Suïcidi

«Quan apareix el suïcidi en la novel·la entrem en la falsificació, si és central a ella. El suïcidi planteja el problema de la felicitat d’una manera radical: la seua absoluta impossibilitat. En aquests moments ens trobem ja en un punt estrany a la vida, un misteri per a nosaltres, una ignorància, perquè els qui han parlat del suïcidi són pseudosuïcides». (20/07/1974)