Darrere de les històries que escriu Lana Bastašić (Zagreb, 1986)  hi ha el tel dels conflictes bèl·lics, els quals –com ella mateixa diu– «no tenen ni un inici ni un final clars perquè les guerres comencen molt més abans del que ens fan creure i acaben molt més tard del que acaben». Dents de llet, el seu darrer llibre, és un recull de relats que ho palesa i que té com a eix central la infantesa i la pèrdua de la innocència, envoltada sovint de violència i incertesa. Amb dotze contes molt ben lligats, Bastašić ens deixa sovint el cor glaçat en mostrar-nos la cruesa de créixer en ambients hostils i dessolats en els quals han trontollat alguns dels valors i certeses inherents a la condició humana.

Des d’una solidesa narrativa i amb moltes hores d’ofici, Bastašić, d’origen iugoslau —de cultura sèrbia, nascuda a Croàcia i emigrada a Bòsnia de petita— parla de literatura i de l’ofici d’escriure amb passió i fermesa, conscient de tot l’esforç, i puntualment la sort de poder dedicar-s’hi.

Històries personals, xiquets, sobretot xiquetes que s’obrin camí al bell mig de moltes famílies possibles, algunes trencades, altres asfixiants, i la família ho ompli tot, com l’únic univers que tenim durant els primers anys, un univers social i d’autoritat, de vegades de caos, on hi ha lleis pròpies que ningú no pot comprovar ni entendre des de fora. Els qui són a dins, però, han d’acceptar-les. I això és crucial en la vida d’un infant.

I al mig d’aquesta aigües térboles, a l’autora l’obsedeix una idea: què ens fa en la vida anar per un camí i no per un altre. Atrapa la llebre (Periscopi, 2020), la seua primera novel·la, i ara Dents de llet parlen de tot això i recreen la pèrdua de la innocència com un procés mig inconscient, perquè som els adults els qui parlem en aquests termes, els xiquets no hi pensen, ells van fent. No obstant, créixer en un entorn hostil du implícit canvis i transformacions molt brusques i aquest és el rerefons de la literatura de Lana Bastašić. És el cas  d’«El bosc», relat que obri el llibre i que comença així: «Em va costar força temps escanyar el papa. I això que era un home escanyolit, fins i  tot malaltís. Les dones del poble ens enviaven pots plens de remeis homeopàtics i tota mena d’herbes miraculoses cada cop que el veien passar pel camí del bosc. Se t’ha marcit, li deien a la mare, com si parlessin de les hortènsies del jardí».

Les històries de Dents de llet a través d’una «mena de radiacions en el llenguatge, el qual s’ompli de violència i de ferides, després d’un conflicte bèl·lic», com assegura l’autora, tracten de reflectir «allò que queda després de la guerra i que se’ns queda amarat al llenguatge, i altres sentiments com la por a la pau, què fer, on anar quan acaba la guerra?».

Els joves protagonistes de les històries de Dents de llet ens ensenyen i recorden que de petits no pensem allò que ens succeeix a través de les paraules, que no ho verbalitzem, sinó que els infants copsen allò que els passa d’una altra manera, més amb les emocions, i sovint no ho poden ni saben expressar. Aquestes emocions que romanen al cos esdevenen una part emocional que sovint queda paralitzada i no creix molt bé. I això és, en gran part, allò que impulsa Lana Bastašić a escriure.

Traduïda al català i al castellà per Pau Sanchis, la prosa de Bastašić flueix com si el mateix Pau Sanchis l’haguera parida, i és que una bona traducció és una festa i una feina de recreació i reescriptura que naix del respecte, la passió i l’ofici. Per això, la mirada de Sanchis sobre les històries de Dents de llet ens apropa la càrrega poètica original de l’obra. Una tensió lírica recreada, posem per cas, en els desitjos que envolten els nens que volen mirar la lluna en «L’home a la Lluna», un relat lligat a la dedicatòria del llibre, «Per a Lina, que té set anys i mira la lluna». La Lina és la mare de l’autora, i fou ella qui li va contar aquesta història de quan de petita va veure els primers homes pujar a la lluna i la seua història va inspirar-la per a escriure «L’home a la Lluna», un relat on s’imposa el poder i el despotisme patern a través del silenci i de les mirades: qui mira què i des d’on. Un relat poètic, tendre i tens alhora, que vibra i fa vibrar.

Altres relats com ara «L’últim sopar» o «Cercles», són contes que recreen, amb uns girs inesperats, una atmosfera asfixiant amb una tensió in crescendo. Així comença «L’últim sopar»: «Es morirà aquesta nit. Nosaltres encara no ho sabem, això. Anem nets, fem olor de sabó Merima Kruevac i d’aigua de colònia del papa. Anem ben planxats, també, com diu la mama, encara que no és que ens planxi a nosaltres, sinó les camises». Una història incerta i angoixant i alhora una paròdia a propòsit de la pressió que exercim sobre nosaltres mateixos per complaure els altres, la qual de vegades ens pot dur a la submissió i fins i tot a anul·lar-nos com a persones.

«Cercles», per la seua banda, és un relat que manté el lector en tensió durant tota la lectura i que convida a reflexionar sobre les misèries humanes. Com Lana Bastašić diu:«"Cercles" és una mena de venjança, una història basada en una experiència pròpia». Una experiència probablement compartida per moltes dones adolescents. Ho sabreu en llegir-la...