El retaule gòtic és el primer artefacte narratiu en vinyetes de la història artística d’Occident? Podríem parlar, en un sentit genealògic, de l’avantpassat del còmic? Què diantres és un museu? Com es relacionen els còmics, l’art medieval i les col·leccions museístiques? Mitjançant l’assaig gràfic, potser? Gòtic, de Jordi Carrión i Sagar ens suggereix, entre altres, aquestes qüestions, convidant-nos a reflexionar a través d’una narrativa que solament nosaltres mateixos, com a lectors, podem crear i gaudir.

on l’art medieval es compara amb el còmic de superherois, les sèries de terror, o l'anime japonès. Bèsties, monstres, dimonis, eternes narratives, històries de la cultura...

El volum comença amb unes citacions de Pepe Serra i Lluís Alabern –director i cap de Mediació i Programació Cultural del Museu Nacional d’Art de Catalunya, respectivament–, André Malraux, i Georges Bataille que serveixen com a pòrtic o premissa, com a inicials claus de lectura per a enfrontar-nos a una obra, si més no, especial. Fins i tot per al lector habitual de còmic, que potser se sorprendrà en trobar-se textos extensos que arriben a ocupar pàgines senceres i que es repliquen i es completen en vinyetes que combinen la reproducció d’obres d’art medieval i la reflexió assagística, en un itinerari capaç d’abastar les xarxes socials i els mitjans digitals com a productors de discurs. 

A partir d’una nota de caire històric al voltant de la gènesi i fundació del Museu Nacional d’Art de Catalunya, s’hi plantegen, en lletra i dibuix, una sèrie de reflexions al voltant de la concepció dels museus moderns a casa nostra i la funció de conservació i restauració necessàries per «llegir l’art».  La lectura del llibre, per cert, ens obligarà a agafar-lo amb les mans i girar les pàgines en horitzontal, a pensar en les llums i les ombres de les col·leccions d’art i la creació del museu com a institució, com el context (històric, social, polític) determina la funció de l’art i com el còmic com a mitjà ens pot transportar a través d’un viatge que s’inicia al segle XII i encara no acaba.

Es tracta d’una obra que ens convida a reflexionar sobre què és l’art, les maneres d’organitzar-lo i etiquetar-lo, com això ha canviat al llarg de la història i quin paper juga el còmic en aquest panorama. Un panorama que va des del pantocràtor romànic de Sant Climent de Taüll fins a la Consagració de Sant Agustí de Jaume Huguet de 1470, passant per les pintures murals de la conquesta de Palma, la Mare de Déu amb infants i àngels del taller de Jaume Serra, el Descens de Crist als llimbs de Bartolomé Bermejo, entre altres obres de la col·lecció gòtica del susdit museu. Cada peça conté una història i una significació, que accepta una interpretació on l’art medieval es compara amb el còmic de superherois, les sèries de terror, o l'anime japonès. Bèsties, monstres, dimonis, eternes narratives, històries de la cultura... Mitologies fèrtils que enllacen els personatges de l’art medieval amb la cultura pop, la literatura, el cinema, tot allò que configura la «immatèria» d’Alan Moore, el material d’aquella dimensió paral·lela on habiten els productes infinits de la imaginació humana.

Un viatge des del teocentrisme cap a un món sense Déu, on l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Un periple a través de l’amor i de l’horror, de la vida i de la mort

El que ens proposen Carrión i Sagar és el plaer de la interacció amb la història de l’art a través de les vinyetes com a estratègia per a percebre i pensar el món. I ho fan amb cura i estima pels museus i el còmic, perquè «l’amor és la forma més extrema del diàleg». Un viatge des del teocentrisme cap a un món sense Déu, on l’ésser humà és la mesura de totes les coses. Un periple a través de l’amor i de l’horror, de la vida i de la mort, de la seua representació, del més enllà i el més ençà, del record i la memòria. Però com a bona reflexió del segle XXI, Gòtic també presenta una perspectiva metaficcional o metagenèrica, perquè també és un assaig sobre l’assaig com a laboratori que experimenta amb llums i discursos, una màquina que ordena i desordena, que expropia i reapropia.

En aquest còmic-assaig, que podria tenir un lloc mínimament reconegut en la història de la llum i de la imatge, les obres d’art es converteixen en còmic, el còmic en assaig sobre l’art, i les sales del museu esdevenen vinyetes farcides d’interès i cavil·lació. L’obra conclou, com en un bucle, amb citacions de Renzo Piano, Peggy Guggenheim, W. H. Auden i Susan Sontag, veus que ens serveixen ara com a colofó o epíleg, tancant una suggeridora argumentació en vinyetes sobre l’art gòtic com a narració seqüencial però també sobre el museu, en la seua tasca de preservació i restitució, com a màquina d’interpretar i endreçar, com a retaule i com assaig que pensa i estima. Perquè els museus i els assajos, diuen els autors, «són també estranyes declaracions d’amor».