Francesc Cambó (1876-1947) és l'epítom de l'exaltació i implementació del «catalanisme» com a bandera de i per a govern, tant en camp propi, Barcelona i Catalaunya, com en camp alié, Madrid-Espanya, on realment residia el poder. Un personatge, per origen i conviccions com per context sociohistòric, necessàriament decantat cap a l'ordre, cap al progrés, cap a l'estabilitat, cap al possibilisme. Un personatge presoner de la immediatesa, seguint una estratègia que el distanciava dels objectius reals, i, per tant, catapultat cap al fracàs polític, no així en el pla personal, en què es destapà com a gran conductor de gents, mecenes, bon vivant, i reputat multimilionari.

un relat entenedor, desafiant els estereotips històrics heretats, i crític, per voler contrastar i valorar totes les fonts, des de les biografies sobre el nostre home més o menys oficials, des de les correspondències privades dels protagonistes, des de les vivències i manifestacions dels antagonistes

A començaments del segle XX, la capacitat d’emprendre per part de la nova burgesia, industrial, urbana, radica en bona mesura a Barcelona, a Catalunya, que es constitueix en motor de l'economia espanyola. I des d'on es percebia l'acció de govern central com a element endarreridor del desenvolupament de Catalunya, o, millor dit, de tota societat moderna i modernitzadora. Hom hi havia d'actuar. Els prohoms catalans s'adonaren que necessitaven ajuda per canviar l'estat de coses. Havien de crear una força social al darrere, una gran massa social, tots al darrere d'una motivació, que no era cap altra que la realitat sociocultural i econòmica de tots, sintetitzada en allò que es diu «catalanisme». I, com tot en la vida, s'hi requereixen personatges especials, dinamitzadors dels objectius perseguits, entre ells: Prat de la Riba, futur president de la Mancomunitat de Catalunya; Francesc Macià, messiànic primer president de la Generalitat; i el nostre home, Francesc Cambó, líder a Barcelona i a Madrid.

Tot plegat, al llarg del llibre, anem descobrint la figura d'un personatge d'infinites arestes, enlluernador, autopagat i convençut de les seues possibilitats, tot i que esta és la història d'un «fracàs polític», en primer lloc, diguem-ho clar!, d'Espanya (o de les elits dirigents), perquè no donar solució a les necessitats socials (es qüestionava, fins i tot, la jornada laboral de 8 hores, acabada d'introduir), i no permetre l'adequació administrativa i política a la realitat socioeconòmica i cultural de les comunitats, complica la gestió i comporta radicalització i discòrdia social. En segon lloc, fracàs del nostre home, en Francesc Cambó, perquè és del tot impossible portar endavant objectius contraposats, tals com «espanyolisme i catalanisme», «conservadorisme i progressisme», és a dir, igual avalava la repressió i posició conservadora dels dinàstics com clamava «Monarquia o República?: Catalunya!».

Tot una sèrie de peripècies polítiques, després d'un munt d'esforços per l'Autonomia, llançaran tant el Francesc Cambó com la societat catalana a un replantejament constant, des del 1901 (fundació de la Lliga Regionalista) al 1922. Finalment, cansat de tot, Cambó s'enretira. L'aire era irrespirable, atés que l'abús (polític) comporta descomposició (politicosocial) de tota mena, amb la conseqüència de: 1) revolució popular, o 2) feixisme de les elits i militarisme. Així, a finals de 1923 el general Primo de Rivera s'hi pronuncia. Veges per on, Cambó i la Lliga beneeixen la Dictadura, perquè, com que s'ha d'aguantar per la força, serà poc duradora (alhora que impopular i immoral), però la Dictadura serà qui pararà els peus als revolucionaris. Aquestes contradiccions queden reflectides, per exemple, quan Cambó al 1928 vol conferenciar en la seu de Foment del Treball, i el governador de Barcelona, el general Milans del Bosch, ordenava parlar només en castellà, cosa que Cambó refusà i s'hi negà a parlar. Al remat, la misèria de la Dictadura acabà amb Primo de Rivera, amb els seus succesors general Berenguer i l'almirall Aznar, fins i tot acabà amb la monarquia d'Alfons XIII. S'instaura la República, i la Generalitat de Catalunya. «Visca Macià, mori Cambó», cridaven pels carrers de Barcelona. Encara en Francesc Cambó reviscolarà com a diputat al Congrés (1933-36), per acabar en les files de la ultradreta espanyola. Justificà la causa de Francisco Franco. Després de rondar per diversos llocs del món, acabà els seus dies a l'Argentina, any 1947.

L'autor del llibre, l'historiador Borja de Riquer, ens ofereix un relat entenedor, desafiant els estereotips històrics heretats, i crític, per voler contrastar i valorar totes les fonts, des de les biografies sobre el nostre home més o menys oficials, des de les correspondències privades dels protagonistes, des de les vivències i manifestacions dels antagonistes. Més d'un terç del segle XX en la vida política espanyola i catalana que no es pot entendre sense la inclusió i comprensió d'un dels personatges més cabdals i imprescindibles, en Francesc Cambó, gran conductor de gents, mecenes, bon vivant, i reputat multimilionari.