No se sol dir sense embuts, però és de sobres conegut que el nostre sud dibuixa, dins el País Valencià, un paral·lel en miniatura d’allò mateix que sol projectar el País Valencià dins els Països Catalans: un territori mestís, provincià i menfot, del qual no se sap ben bé si s’hi parla gaire, poc o gens el català, i del qual només transcendeixen notícies truculentes i grises. Això no ens hauria d’estranyar: tots els suds es revesteixen d’aquests prejudicis, almenys a l’hemisferi nord. I les coses no devien ser tan diferents a mitjan segle xx, en temps de Fuster. Potser per això el sud interessava tant a l’homenot de Sueca: perquè qüestionava la seua proposta nacionalitària i l’impel·lia a matisar-la, a indagar-hi, a rebatre’n els detractors.

Entre les nombroses publicacions al llarg del proppassat Any Joan Fuster per celebrar la triple efemèride —cent anys del naixement, seixanta de Nosaltres els valencians i El País Valenciano, i trenta del seu traspàs—, ens cal destacar-ne un que per poc no caigué fora dels límits cronològics del 2022: Alacant queda molt lluny! Joan Fuster i el sud del País Valencià. Es tracta del tercer volum que ens brinda el periodista Manuel Lillo amb la nova editorial alacantina Llibres de Frontera, estrenada igualment aquest any passat.

Sens dubte, l’historiador Toni Rico i Garcia (Novelda, 1979) és l’estudiós més autoritzat per signar un treball com aquest, ja que és especialista en la història de les comarques del sud —seua és la Història de Novelda— i en el pensament polític de Joan Fuster, al qual ha dedicat un bon grapat de publicacions i també la tesi doctoral —La influència del pensament de Joan Fuster en les cultures polítiques dels Països Catalans (1960-1992).

el combat contra la mentalitat sucursalista i el concepte de Sureste —una versió nostrada del blaverisme del cap i casal—, la fascinació pel Misteri d’Elx

Així, Rico ha bastit un llibre que ens fa descobrir diferents aspectes de les dèries de Fuster per les terres dellà Xixona: els primers periples amb el seu amic José Albi, el combat contra la mentalitat sucursalista i el concepte de Sureste —una versió nostrada del blaverisme del cap i casal—, la fascinació pel Misteri d’Elx, la controvèrsia amb Vicente Ramos —patum de l’alacantinisme més estantís—, la reivindicació constant de la catalanitat del sud i les nombroses iniciatives d’agitació cultural i redreçament nacional que l’intel·lectual atià.

L’historiador no parteix només dels textos fusterians més «canònics» per resseguir les interaccions de l’autor amb l’extrem meridional, sinó que poua de l’extensa relació epistolar que Fuster va mantindre amb nombrosos intel·lectuals de la zona. De fet, el capítol 6, «Nosaltres, els remitents», que ocupa gairebé la meitat del volum, és una selecció dels fragments més rellevants d’aquesta correspondència, atentament contextualitzada i comentada per Rico.

Llegir aquest llibre, així, és llegir també fragments de les cartes que li adreçaren escriptors com ara Enric Valor, Bernat Capó, Lluís Alpera i Emili Rodríguez-Bernabeu —autor d’Alacant contra València, ja als noranta—; és capbussar-se en les disquisicions que portaren Fuster a encomanar-li un text fonamental com és Alacant a part al jumellà Josevicente Mateo, intel·lectual que no acabava de combregar amb les tesis pancatalanistes, però de qui es considerava «company de viatge». Circulen per les seves pàgines, així mateix, interlocutors d’excepció, com són l’imprescindible elxà Antoni Bru, Vicent d’Alacant, Antoni Seva —autor d’Alacant, 30.000 pieds-noirs— o el crític Ernest Contreras.

un dels punts forts de l’edició és el pròleg de Manuel Alcaraz, en què aporta una reflexió ben lúcida, i l’epíleg de Maria Macià, que ens ajuda a recordar que tan lluny para Alacant de Sueca com Sueca d’Alacant

A aquesta secció del llibre li manca, potser, alguna mena de codi que ajudara a situar els fragments citats, sense haver de remenar en els paràgrafs precedents per datar-los o comprovar-ne l’autor. D’igual manera, els nombrosos perfils biogràfics de personalitats històriques que figuren als peus de pàgina es podrien haver concentrat en un apèndix final que en facilitara la consulta. Siga com siga, un dels punts forts de l’edició és el pròleg de Manuel Alcaraz, en què aporta una reflexió ben lúcida, i l’epíleg de Maria Macià, que ens ajuda a recordar que tan lluny para Alacant de Sueca com Sueca d’Alacant.

En definitiva, Alacant queda tan lluny! no sols revela als lectors una dimensió insospitada de Fuster, com és la seua fructífera relació amb el sud valencià; a més a més, la distància temporal ens ajuda a capir aquella part del país, de Biar-Busot per avall, més desatesa i menystinguda.

És cert, però, que els trenta anys des de la mort del suecà no han passat debades, i per això la mirada històrica que aporta el volum sobre el món preautonòmic ens pot ajudar a entendre’ns col·lectivament una miqueta més en la nostra complexitat. Sobta, per exemple, que aquells intel·lectuals combateren tan aferrissadament la idea de Sureste, que ara no sentim com una amenaça. I sobta també la relativa normalitat amb què es feia servir el mot català, tant per referir-se a la llengua com als ciutadans en conjunt, fins a gairebé els anys dos mil —si més no, en alguns ambients. Llavors València era només una capital de província, al mateix nivell que Alacant i Castelló, i només ha aconseguit erigir-se en capital de la resta —i d’aquella manera— gràcies a les infraestructures autonòmiques.

El llibre no tracta, però, de verificar la vigència de la proposta política fusteriana a les comarques del sud, ni de cercar les diferències històriques. En qualsevol cas, del que no hi ha dubte és que, sense Fuster, el sud valencià tampoc no seria el que és.